Festa i consciència a Sant Boi

La pluja no es va imposar al festival, i l'Altaveu, vint-i-set anys ja de música a Sant Boi de Llobregat al setembre, va celebrar la seva segona jornada, la de cartell més equilibrat, en una nit de dissabte que sonava a comiat de l'estiu. Dins d'una programació variada, el gust d'estiu el van oferir Sidonie, un grup amb un repertori efervescent que sona a festa i a calor, mentre que el caràcter tardorenc el va proposar Dorian Wood, un artista nord-americà d'arrels costa-riquenyes a qui viure li fa mal, un mal que esprem davant del públic en una constant nuesa emocional. Per la seva banda, Joan Miquel Oliver continuava la seva infinita gira per l'estiu català sense deixar situar la seva música en cap estació, ambivalència pura, i Nacho Vegas va encendre novament la flama de la protesta que antecedeix una tardor calenta. La seva és una de les frases de la nit: "Hi ha uns que fan les coses alhora", va manifestar respecte a Junts Pel Sí, "mentre que uns altres les fan en comú". Va cantar Runrún --"ens volen separats ens tindran en comú"-- i per si algú no ho havia captat es va referir a la CUP explícitament. Els artistes també fan campanya.

Wood també va parlar de política per referir-se a la seva contradicció interna, en assenyalar "la col·lisió entre el meu pacifisme radical amb l'evidència que els canvis històrics profunds s'han aconseguit mitjançant la violència". Però que ningú pensi en incendis i consignes, Wood ja va avisar que no estava per atemptar amb la propietat aliena, ja que aques home, de mirada tan fugissera que va semblar invident de vegades, només amb l'ajuda d'un piano i la seva veu robusta es va apropar a un pop que semblava una ferida oberta en la seva sensibilitat, que gràcies a la seva intensitat emocional i a la seva pausa expositiva va imposar un silenci total al teatre Cal Ninyo, trencat només per salves d'aplaudiments quan l'última nota del seu piano deixava de vibrar. En un contrast tan brusc com estimulant, acabat el seu concert va començar a la plaça Major el de Sidonie, que va aconseguir el que ha d'aconseguir un concert gratuït com el seu: augmentar el nombre d'espectadors davant l'escenari.

Sidonie, típic grup amb típica actitud rockera a escena, va travessar el riu que separava l'afectació de Dorian Wood a la naturalitat selenita de Joan Miquel Oliver

I és que els Sidonie tenen una habilitat sorprenent per a les tornades. Van obrir amb Fascinado, i mitjançant composicions com Hoy serà un dia de mierda --amb Marc Ros cantant a cavall sobre un ajudant enmig del públic--, El incendio, Sierra y Canadá, Un dia de mierda, En mi garganta --amb Áxel Pi, el bateria, sobre la seva banqueta-- o la final Estáis aquí es van posar la nit amb tot el públic a la butxaca. Alegres, desinhibits, transmetent la diversió de qui gaudeix en un escenari, sortint a escena jugant a pala, fent cantar al públic Bohemian Rhapsody fins a esgargamellar-lo, Sidonie, típic grup amb típica actitud rockera a escena, va travessar el riu que separava l'afectació de Wood a la naturalitat selenita d'Oliver. Res a afegir al que s'ha dit mil vegades sobre el mallorquí: si muntés un circ seria... d'alpinistes?

El final de la nit, igual que amb Oliver tenint per escenari els Jardins de l'Ateneu, un esplèndid racó amb vista al Baix Llobregat, va venir servit per Nacho Vegas, un activista que ha convertit la seva música en l'asta d'una bandera que pocs músics enarboren seriosament al nostre país: la consciència social. Canciones com Polvorado van enrampar amb alegria paraules de queixa que criden a l'esperança. Perquè segons Vegas, és difícil que les coses vagin pitjor. Ell va tancar una nit polièdrica, la segona i última d'un festival amb tantes cares com a públics i escenaris.