Cinc mesos, vuit fronteres i una pastera per arribar a Mataró

En Y. Touré contempla la Mediterrània des d'un turó boscós de Cabrils. Assegut al porxo de la torre on treballa, xarrupa d'una tassa de cafè que ens ha portat la minyona de la casa. Touré ajuda el seu pare en les seves feines de jardineria. Va arribar a Mataró (Maresme) el 12 d'agost, cinc mesos després de sortir de Koulekunda, al Senegal. Té 17 anys i quan li enviïn el passaport des del seu poble, anirà a l'Ajuntament amb el seu pare i s'empadronarà. No sap què poden decidir sobre ell les autoritats locals, tampoc li passa pel cap que el puguin repatriar. “Això no és França, que et fan fora del país a la primera. Aquí és més fàcil quedar-s'hi”, li diu el pare. Moltes coses són noves per a Touré, i totes les observa amb dignitat, sense voler expressar emocions. Tampoc ho fa quan relata l'odissea d'11.000 quilòmetres que va superar per ser entre nosaltres.

Touré va partir el 25 de febrer de Koulekunda, al sud-oest del Senegal, amb tres companys. El més fàcil hauria estat dirigir-se cap al nord, a Algèria, però van ser advertits que l'exèrcit patrullava fortament les fronteres per l'avanç dels extremistes islàmics de Boko Haram. Touré va fer via cap a Líbia, viatjant amb cinc senegalesos més, a través de Mali, Burkina Faso i Níger. El seu pare transferia diners a cada grup que transportava el seu fill. En total es va gastar 1.350 euros, la meitat per creuar el Mediterrani des de Zuara (Líbia) fins a l'illa de Lampedusa (Itàlia). El pare insisteix que aquests transportistes són professionals honrats: “És business, res més. Només a Líbia vaig pagar a màfies”. Touré va recórrer bona part de Líbia a peu. No podien entrar als pobles que trobaven pel camí: “Sempre dormíem al bosc. Millor, perquè cada dia, constantment, sentíem trets”.

Els quilòmetres finals de l'epopeia líbia, entre Trípoli i Zuara, és on Touré va passar més por. Va fer els 129 quilòmetres entre la capital i la ciutat fronterera amb Tunísia amagat al maleter d'un vehicle, amb tres companys més, l'un damunt de l'altre, superant controls armats. Creia que moririen asfixiats. Per no ser deportats viatjaven sense cap mena de document que identifiqués la seva procedència. Tot i això, en una butxaca, Touré duia un paper amb el seu nom, poble natal i una persona de contacte: “És per si morim i han d'identificar el cadàver. Quan vaig arribar a Itàlia, el vaig trencar en bocins”.

El pare va desembarcar a Espanya en pastera creuant l'estret de Gibraltar el 2010. Viuen quatre senegalesos en un pis; tots quatre han arribat il·legalment i per mar a Europa. Dels quatre, el pare de Touré i el seu cosí tenen permís de treball i documents en regla. El pare de Touré mai perd el somriure, fins i tot quan recorda que a un cosí el van matar d'un tret a Líbia, quan intentava finalitzar el mateix itinerari que el seu fill va concloure fa un mes. “El més perillós és quan ets a la mar”, diu el pare, orgullós de poder haver transmès l'experiència necessària al seu fill gran –en té tres més– i d'haver organitzat amb èxit l'estructura d'un viatge tan complex.

Touré va trepitjar sòl italià el 28 de juliol a les 5 de la tarda. Van salpar de Zuara a les 3 de la matinada. 105 persones van fer amb ell la travessa en una llanxa pneumàtica. Els traslladaven de la costa a la llanxa, fondejada mar endins, en grups de sis. Per la mateixa ruta que van seguir, un mes més tard, encara en aigües líbies, va naufragar un vaixell amb 500 emigrants. El govern italià assegura que el 2014 van arribar al seu territori 170.000 emigrants procedents de Líbia. Nacions Unides calcula que aquest any han mort 2.500 persones intentant creuar el Mediterrani.

Touré va fer el viatge amb ciutadans de tot Àfrica però també de Bangla Desh. Havien d'anar buidant la barca d'aigua constantment a partir de la sortida del sol “perquè la calor anava estovant el plàstic de la coberta”. Quan van entrar en aigües italianes, un vaixell amb bandera espanyola, que Touré no sap identificar, els va socórrer. Els van proveir amb salvavides i van notificar a les autoritats italianes l'arribada de l'embarcació. En qüestió de minuts va aparèixer un helicòpter i, després, una patrullera. Van ser traslladats al centre d'atenció de migrants de Lampedusa, el mateix que el Papa va visitar el 2013. “Hi havia tanta gent allà dins, tanta... Només aquell dia hi van arribar tres embarcacions”. Dues setmanes més tard, Touré va ser traslladat amb altres subsaharians a Sicília, on van ser allotjats en una pensió. Després els van reubicar a Nàpols, on un italià va donar un mòbil a Touré. A partir d'aquell moment, Touré va estar en permanent contacte amb el seu pare.

Expulsat a Suïssa

Van formar un grup de sis persones amb altres subsaharians per viatjar de Nàpols a França. A França van ser aturats per la policia i van ser expulsats a l'estat més proper que no és membre de la Unió Europea: Suïssa. Les autoritats suïsses van desplaçar-los a la ciutat de Valais, on els van identificar amb un permís d'estada de tres mesos: “Ens van dir que si en aquests tres mesos no havíem marxat, ens tornarien a Itàlia o ens pujarien a un avió cap a Líbia”. Segons dades de l'Oficina de Duanes suïssa, 2.800 migrants il·legals van accedir el juliol passat al país procedents d'Itàlia i França; el juliol del 2014 en van ser 1.600.

Touré va malviure pels carrers de Lausana i Ginebra fins que va rebre els diners per comprar un bitllet de tren, un altre cop cap a França. El pare li va aconsellar que, abans de creuar la frontera, abandonés els embalums i es vestís amb roba nova. “És l'única manera perquè no es fixin en tu”. Touré va aconseguir entrar a França. A Lió va reunir-se amb tres immigrants més que volien treballar a Barcelona. Sempre connectats per telèfon, el seu pare va pagar la plaça del cotxe que Touré ocupava. Durant el trajecte fins a Barcelona no van sofrir cap entrebanc i a mitjans d'agost el seu pare el va poder acollir sa i estalvi.

“El meu futur aquí és ajudar per mantenir la mare i els germans”, explica Touré. Recentment va morir el seu oncle i ara ell i el seu pare hauran d'ajudar a alimentar set persones més. El pare envia cada mes entre 150 i 200 euros a la família. De moment paga els 100 euros que li pertoquen de lloguer al seu fill, també els 10 euros que cada inquilí destina cada setmana als queviures. L'únic espanyol amb qui ha parlat d'ençà que va arribar és amb el propietari de la finca on l'entrevistem; aquesta persona és qui ha facilitat la residència legal del seu pare i qui, indirectament, ha finançat el seu periple. Al seu poble, Touré va estudiar castellà durant un any, preparant-se pel que vindria, però amb prou feines pot dir quatre paraules seguides. Li pregunto si ara que és aquí l'estudiarà, i el pare s'afanya a dir que ell ha d'estudiar català, “perquè això és Catalunya, és un país diferent, és qui ens ha acollit”. A banda de la qüestió idiomàtica –Touré parla mandinga i una mica de francès–, confia que si la seva situació s'estabilitza, algun dia pugui estudiar el batxillerat. Ara mateix ni s'ho planteja: l'únic que vol és aconseguir més jardins on feinejar i buscar ferralla els dies lliures.