Independència: segueixi la fletxa

No han funcionat mai els orgasmes programats. Ni tampoc va funcionar en la Diada l'orgasme de les 17.14. Se'n va ressentir la precarietat dramatúrgica amb què va ser concebut el clímax: una fletxa taronja suportada enlaire per uns atletes que van recórrer corrent l'avinguda Meridiana significant el camí de la llibertat i implicant al seu pas la participació ciutadana en un joc desluït de colors.

Aquestes coses surten millor a Corea del Nord. Em refereixo a la sincronització i a la disciplina, però el desenllaç anorgàsmic de l'espectacle –segueixi la fletxa– no s'ha de confondre amb el seu aclaparador resultat polític. Per la capacitat de convocatòria, en primer lloc. I perquè la Diada de l'autoplebiscit no reivindicava tant la independència sinó que la celebrava, fet que ha convertit el 27-S en un tràmit electoral prosaic, predisposant en sentit eufòric la inevitabilitat de la desconnexió.

N'estava ben segur el Jose. Pamplonès, jubilat i catalanista, “res de bromes”. I portaveu circumstancial de les impressions més comunes en la coral separatista: “La independència és una necessitat. Estem farts que se'ns tracti com nens. No suportem que Madrid ens digui sempre que no. D'aquí no hi ha marxa enrere”.

L'esquer de la fe

S'ha inoculat el victimisme entre els sobiranistes tant com s'ha enlairat l'esquer de la fe, com si la bandera de l'estelada atorgués superpoders als qui la converteixen en una capa. Comparteixen un estat de gràcia i d'il·luminació per complet impermeables a la vulgaritat dels arguments dissuasius. La corrupció, l'encaix a Europa, la indefinició geopolítica són trivialitats, vulgaritats enfront de l'horitzó de la terra promesa, encara que l'hagi promès l'il·lusionista Artur Mas.

La imatge idealitzada del president omplia, pancarta a pancarta, l'itinerari de la Via Lliure, un recorregut urbà i olímpic de 5,2 quilòmetres que semblava dissenyat per impressionar als telenotícies des dels plànols zenitals d'un helicòpter.

Al carrer, impressionava la proliferació de famílies, els bebès separatistes, l'adhesió oportunista de les ikurriñes i el predomini absolut, exclusiu de l'estelada. La bandera catalana oficial s'ha convertit en un símbol inacceptable del vell ordre. Era impossible identificar-les en la manifestació.

M'ho explicava Moussa, un topmanter senegalès a qui els comerciants xinesos van dotar de paraigües per a la pluja –Barcelona es va despertar plujosa– i de banderes per a la independència. Totes inconstitucionals, però més valuoses per aquest matís.

Reconec que en vaig regatejar el preu d'una. I crec que la resposta d'un botiguer pakistanès en el moment de les negociacions resumeix sense pretendre-ho les contradiccions d'aquesta crisi política: “No pensis tant, amic, que tindràs mal de cap”. No existeix millor alternativa a la realitat que l'alternativa lisèrgica d'un nirvana sense crisi ni retallades. I no és que els manifestants levitessin o haguessin consumit LSD –una altra cosa és la marihuana–. El més desconcertant, en efecte, era la naturalitat, la normalitat, amb què centenars de milers de persones van celebrar la independència amb la seguretat d'haver-la ja aconseguit.