Mor el fotògraf Alberto Schommer amb 87 anys

El fotògraf Alberto Schommer (Vitòria, 1928) ha mort avui a Sant Sebastià amb 87 anys, víctima de problemes respiratoris conseqüència d'un procés cancerigen. Schommer era un dels noms cabdals de la fotografia espanyola dels últims 40 anys i autor d'una rica obra, entre la qual van destacar, als anys vuitanta, els seus cèlebres Retrats psicològics, publicats tant al diari ABC com a El País Semanal. El 2013 va rebre el Premi Nacional de Fotografia.

La malaltia de Schommer es va aguditzar des del dia del seu aniversari, el passat 9 d'agost, ha explicat a EL PAÍS Nicolás Casla, el seu nebot i també fotògraf. Aquell dia va anar a celebrar-ho amb uns amics al restaurant d'Arzak i després del dinar va notar un dolor molt fort a l'esquena. Des de llavors no es va recuperar. Va anar al metge i li va diagnosticar una metàstasi del càncer. Fa dues setmanes va ser hospitalitzat, i els últims dies els va passar a casa.

Alberto Schommer va voler ser el primer fotògraf a entrar per la porta gran d'un museu i ho va aconseguir fa un parell d'anys, quan el Prado va dedicar una exposició a les seves famoses màscares. Li va quedar pendent una gran antològica en un museu d'art contemporani amb les sèries essencials de tota la seva llarga vida professional, que van ser moltes i variades, i els seus treballs en premsa, especialment a EL PAIS, que el van convertir en el gran retratista de la Transició espanyola. Nascut a Vitòria el 9 d'agost del 1928, Schommer havia perdut la seva dona, Mercedes Casla, l'agost del 2013, el “gran amor de la seva vida”, com a ell li agradava dir, i des de llavors la seva indomable energia semblava haver disminuït.

Va passejar la seva obra per tot el món i va publicar un centenar de llibres que recullen un treball que va començar quan només tenia 17 anys. Va ser el seu pare, el fotògraf alemany Alberto Schommer Koch, qui li va ensenyar els rudiments de l'ofici. Però ell no es considerava alumne seu, es veia més com un autor en el deixant del grup AFAL (Agrupació Fotogràfica d'Almeria) perquè van ser els primers a manifestar que la fotografia era un art independent i amb més possibilitats que altres expressions artístiques antigues. Se sentia proper a Joan Colom, Gabriel Cualladó, Ramon Masats o a Oriol Maspons.

En una entrevista amb aquest diari feta les vigílies de l'últim Nadal, mirant enrere, se sorprenia del seu propi enginy en moltes de les fotografies que li van donar fama a tot el món. Com a favorites assenyalava la que li va fer a Andy Warhol pintant la bandera dels EUA. O la de Roy Lichtenstein a París. “Era una obra delirant i originalíssima. La veritat és que les contemplo ara i em sorprenc de la meva audàcia”.

Malgrat el neguit que aquells dies l'embargava, estava carregat de projectes, com els retrats dels candidats a les eleccions locals i autonòmiques per a EL PAÍS. La seva activitat principal eren els retrats que seguia rebent per encàrrec.

Mai se separava de les seves velles Leica i Rolleiflex. Menyspreava la fotografia digital. “No m'interessa gens. Qualsevol amb bon ull i pols pot fer una bona foto. O una foto utilitzable. Però jo treballo amb sensibilitat i força. Una altra cosa és que encara tingui bon ull i pols…”, deia.

Una de les poques coses que aixecava la seva indignació era la crítica a com es va fer la Transició espanyola: “La corrupció i la fugida de diners que estem coneixent se surten del corrent i és tremend. Una altra cosa és que hi hagi grups polítics com els independentistes catalans o els bascos que ho vulguin aprofitar per als seus disbarats. Espanya és una nació en bloc que pertany a Europa i a l'OTAN. No hi ha res a discutir. Què hauria estat d'Espanya si no es pacta com en la Transició? El rei Joan Carles ho va fer molt bé. I el conec a fons perquè he fet amb ell més de trenta viatges”.

Alberto Schommer vivia al centre de Madrid, al costat del parc d'El Retiro, un dels llocs que més estimava de la ciutat i pel qual tant va passejar amb la seva dona. “Ella ho era tot: el meu amor, la meva inspiració, la meva crítica més feroç, el meu suport. No puc explicar amb paraules el que m'ha suposat”, va confessar a la periodista amb la veu trencada.