Venècia comença amb vertigen i fredor

Davant del Palau del Cinema hi ha un campament. Està equipat amb paraigües, tovalloles i molts queviures, tot i que els més professionals han portat cadires i fins i tot escales. Les germanes Elisa i Annachiara Gatti, de 18 i 14 anys, s’han decantat per “les cartes”, perquè l'espera sigui més suportable. Al seu costat, una trentena de joves llueix una organització impecable per a la seva missió: aguantar fins que comenci la catifa vermella. No obstant això, la seva estructura no duraria ni una nit a l’Himàlaia, on es van plantar les estrelles a les quals esperen. I si no, n'hi ha prou amb veure Everest, la superproducció de Hollywood que ahir van presentar déus com Jake Gyllenhaal i Emily Watson i que va inaugurar la 72a edició de la Mostra.

“El lloc més perillós del món”, assegura un cartell d’Everest que mostra una imatge inquietant del colós muntanyenc. I així ho testimonia la història real en què està basada la pel·lícula de l'islandès Baltasar Kormákur: l'obra es remunta al 10 de maig del 1996, quan l’Everest semblava “les Nacions Unides”, com diu un personatge. Bàsicament, des que el neozelandès Rob Hall va estrenar amb èxit una empresa que acompanyava fins al cim escaladors aficionats, una marea de companyies i viatgers van voler seguir el seu exemple, envaint i humanitzant el monstre de l’Himàlaia. Tant que aquell dia es va verificar un overbooking dramàtic: tres comitives van intentar de pujar alhora fins al cel.

Rodatge d'altura

Alguns dels membres de l’equip escoltaven aquest dimecres a primera fila la roda de premsa dels intèrprets d’Everest. Sense explicar massa, n’hi ha prou amb saber que una tempesta va posar les coses encara més complicades, tot i que la història és tan cèlebre que hi ha quatre llibres dels protagonistes explicant la versió dels fets, com Mal de altura, de Jon Krakauer (també autor d’Hacia rutas salvajes). I Kormákur va voler que els seus actors també visquessin en part les dificultats d'aquell ascens.

“Els vaig fer patir molt, però no ferir-se”, va resumir el director davant la premsa. Obstinat a oferir al públic una sensació de vertigen en 3D com més semblant millor al que proporciona trobar-se a milers de metres de terra, Kormákur va traslladar el seu repartiment fins a Katmandú i va arribar a filmar prop de l'autèntic campament base de l’Everest. No obstant això, com es diu a la pel·lícula, “aquesta muntanya sempre té l'última paraula”: l'altura va passar factura a part de l'equip i el rodatge va marxar a les Dolomites italianes. L'alleujament degué ser relatiu: allà van filmar seqüències en una glacera a 3.000 metres i 30 graus sota zero. “Com més utilitzes la realitat, més la transmets”, va defensar Kormákur, que va completar Everest als estudis de Cinecittà i de Londres.

“Tenim una responsabilitat enorme a recrear una cosa que realment va passar”, va afegir Gyllenhaal, que es va reunir amb els fills de Scott Fisher, el seu personatge, per entendre millor qui interpretava. L'actor, amb barba i cabells gairebé tan llargs com a la pel·lícula, era el més esperat pels joves que esperaven davant la catifa vermella. Al cap i a la fi, l'arribada de les primeres estrelles va despertar un Lido que romania adormit fins a la nit prèvia al festival. Dimecres la seu de la Mostra, oculta al cor d'aquesta petita illa davant de Venècia, començava a poblar-se de cues davant les sales, curiosos a la recerca d'un famós i paios vestits gaudint del seu glamur i el seu Spritz.

Alhora, el certamen de cinema més antic del món va inaugurar a la nit la cursa pel Lleó d’Or, amb 21 pel·lícules en la pugna, dues de les quals, llatinoamericanes: El clan,de l'argentí Pablo Trapero –coproduïda per El Deseo, dels germans Almodóvar–, i Desde allá, del veneçolà Lorenzo Vigas. Dos films més en castellà es van encarregar de llançar les seccions alternatives Horizontes i Venice Days: Un monstruo de mil cabezas,del mexicà Rodrigo Plá, i El desconocido, del debutant espanyol Dani de la Torre.

Mentrestant, amb Everest, Venècia s'ha apuntat una altra arrencada de renom; tot i que Kormákur recollia el testimoni incòmode que van deixar Gravity el 2013 i Birdman el 2014. És a dir, que donar el tret de sortida a la Mostra ha estat últimament sinònim d’Oscar. Queda saber si hi haurà guardons per Everest: si s'ha de jutjar pel silenci glacial després de la projecció, sembla una muntanya difícil d'escalar.