En bones mans

Malgrat que no tot ha canviat, gairebé res segueix igual, i ni les paraules ni gairebé els conceptes mateixos mantenen impertorbablemente el seu mateix sentit avui que ahir, i molt menys que abans-d'ahir. Els simuladors de vol historiogràfic ens fan llegir Azaña (que era qui tenia la raó en el debat de l'Estatut el 1932) i Ortega (que es va equivocar llavors, i va equivocar el seu bàndol llavors aliant-se sense voler amb l'extrema dreta) com si estiguessin parlant tan ricament per avui, però no és veritat. I no ho és perquè el franquisme es va constituir a la piconadora de la menor credibilitat d'un projecte de conciliació entre una Catalunya a vegades molt egocèntrica, i en altres ocasions amplament narcisista, i una Espanya política que retrocedia juntament amb Catalunya un parell o tres de segles en cosa de mesos, cap al 1939, i des de llavors els llenguatges semblen els mateixos però les realitats van deixar de ser-ho.

Tot i que també en el millor dels sentits, perquè el projecte tàcit d'un iberista líric com Joan Mara­gall o un iberista pràctic com Agustí Calvet, Gaziel, a la seva Trilogia ibèrica podia veure's rarament ratificat després de la revolucionària Constitució del 1978 i la construcció d'un Estat autonòmic des de llavors. Catalunya havia estat en la intimitat de la resistència antifranquista una peça cabdal entre unes quantes més, un tros necessari de la llibertat integral que es reclamava a través de la democràcia. Aquesta conquesta havia guanyat per golejada amb la restitució de les institucions i la resta de l'aparell cultural i polític de la Catalunya que arriba fins avui. Si hagués viscut aquest temps de la transició, em sembla que el Jaume Vicens Vives de Noticia de Cataluña hauria subscrit el model, com l'hauria subscrit un altre infatigable pedagog de l'encaix de Catalunya amb Espanya com el Dionisio Ridruejo que projectava aquest model, gairebé calcat, vertiginosament previsor, mentre redactava Escrito en España cap al 1960 i residia entre el Maresme i Madrid.

El de Jordi Amat és el llibre que ha explicat més bé l'origen de l'emmaleïment actual del sobiranisme català contra els catalans que no som independentistes

Paradoxalment, qui va deplorar la resurrecció en aquells dies de les pitjors patologies nacionalistes a Catalunya, la Catalunya més captiva del seu propi complex de superioritat, va ser el mateix responsable d'un vademècum feble i intuïtiu sobre el catalanisme en la seva primera joventut, Josep Ferrater Mora. A principis dels vuitanta s'havia rebel·lat ja contra l'ús polític i la lectura sacralizada que el catalanisme va fer de les seves anotacions juvenils. I ho va fer mentre prologava extensament una nova edició de les seves Formes de la vida catalana, de manera que gairebé res del que havia incubat aquell llibret del 1944 quedava ja sense revisar i desactivar, entre altres coses perquè mai va pensar en altres termes que els lògicament federals per a societat d'història complexa i pluripartita, com l'espanyola i la catalana amb ella. I fins i tot diria que alguna cosa de l'aroma invisible de la mateixa posició ha presidit l'anàlisi d'aquesta Espanya integral dels últims anys quan l'ha abordat des de l'angle català un periodista amb vocació d'assagista, Enric Juliana, a España en el divan, com si l'empremta de Josep M. Castellet i la seva tasca editorial des de Península des de mitjans dels seixanta no hagi tingut cap mena de caducitat: la seva primera col·lecció es va anomenar "Ibérica".

Avui a Catalunya i en alguns llibres valuosos i valents ressona de nou amb menys amargor però amb la mateixa raó el vers antic de Jon Juaristi que deplorava les mentides dels pares, i em temo que molts han seguit mentint. Hi ha tractament de xoc contra aquell engruts falsejadors del passat, edulcoradors de les responsabilitats compartides i viciosament complaguts amb les fantasies privades que ens eleven l'autoestima decaiguda. I com que això no és història sinó masturbació abstreta, s'hi han aliat en contra la lucidesa i l'amenitat del llibre que ha explicat més bé l'origen de l'emmaleïment actual del sobiranisme català contra els catalans que no som independentistes i després contra un enemic comú i inventat que no existeix i anomenen Espanya. Jordi Amat ho va haver de titular El llarg procés, perquè d'això es tracta, i el títol s'entén a la primera.