El Senegal a sobre de la manta

Khadim recorre cada dia 80 quilòmetres amb tren per vendre samarretes del Barça. No són les oficials, sinó falsificacions per les quals paga uns 20 euros la unitat. Si té un dia bo, i si la policia no li confisca la mercaderia ni els clients regategen gaire, aconseguirà uns 15 o 20 euros de benefici després de 12 hores de feina. "Són molts els dies que torno a casa sense res, sense diners i sense mercaderia", explica. Viu en un petit apartament de dues habitacions a la plaça Sant Jordi de Salou amb cinc compatriotes més. Fins a fa quatre dies compartia estada amb Mor Sylla, el senegalès de 50 anys que va morir en l'operació policial realitzada contra la venda ambulant dimecres passat a la matinada.

Khadim és un dels més dels 1.700 senegalesos censats a Salou (Tarragonès). Fa gairebé dos metres i està en perfecta forma física. Té 32 anys, però n'aparenta molts menys. Mira les seves enormes mans mentre parla i diu que a la seva ciutat natal (Saint-Louis) era pescador. Va arribar a Catalunya el 2003 buscant una vida millor. Va alternar feines a la construcció amb què va aconseguir els papers, fins que va esclatar la crisi econòmica a Espanya. Ara es dedica al top manta, com la gran majoria dels seus compatriotes. És conscient que l'activitat que fa és il·legal però assegura que és l'única alternativa que té. No li agrada ell terme manter. "Ens considerem venedors, persones que intenten guanyar-se la vida i ajudar les seves famílies". La seva germana va tenir més bona sort. Li van donar una beca per estudiar a la Universitat de la Sorbona de París i treballa "dignament" a França. "Prefereixo vendre samarretes al carrer que passar droga. M'avergonyiria haver de mantenir les meves filles amb els diners de la droga".

Són conscients que l'activitat que fan és il·legal però diuen que no tenen cap més alternativa

Estan acostumats a les visites policials. No és la primera vegada que passa. "La policia ve a casa i ens demana que els donem la mercaderia. I ho fem". Malgrat això, Khadim assegura que l'actuació policial que va acabar dimecres passat amb la vida del seu amic va ser "desproporcionada". "Encara no entenem per què van enviar els Mossos d'Esquadra. Només teníem dues maletes d'objectes. Ens van tractar com terroristes". Diu que sent ràbia per la mort del seu company, però ara toca anar a treballar, així que agafa la seva bossa de plàstic amb samarretes i se'n va cap a l'estació de tren. Per treballar es divideixen per torns. Els més grans es lleven a les sis del matí i no tornen a casa fins a la nit. Els més joves prefereixen esperar a les hores de menys calor aprofitant l'afluència de turistes al passeig marítim. Viatgen amb tren, 40 quilòmetres d'anada i 40 de tornada. Molts passen la nit al carrer perquè acaben la jornada a les tres del matí i, a aquelles hores, ja no passen trens.

Khadim paga 80 euros al mes per una llitera que comparteix amb Baba Car. Despeses a part. A l'habitació del costat hi dormia Mor, amb Mamadou. Al menjador, un sofà llit i un matalàs improvisat acull dos companys més. Tots es dediquen al top manta. El menjar és auster i es divideix entre tots plegats. "Cada dia cuina un de nosaltres, ens apanyem amb menys de 80 euros al mes per menjar. La resta es guarda per a l'hivern, quan no hi ha feina, i si podem tornem uns mesos a casa", explica. Tot i això, els últims dos anys no han estat bons, així que haurà d'esperar per tornar-hi. En un mes de temporada alta, Khadim pot guanyar uns 450 euros, dels quals la meitat van destinats a pagar el lloguer i el menjar. Els 200 restants els envia al Senegal.

Fa més de 40 anys que van arribar els primers senegalesos a Salou. Aquí hi ha la comunitat més nombrosa de Catalunya. Durant la temporada alta hi pot haver fins a 3.000 compatriotes que es desplacen fins a la zona aprofitant l'arribada del turisme. Es reparteixen entre Sitges, Coma-ruga, la Pineda o Cambrils. La primera generació hi va arribar fa més de trenta anys. Venien a la platja collarets, polseres i artesania que portaven del seu país. "Amb prou feines eren deu", assegura Julián, un veí català de Salou de 70 anys. Van aconseguir guanyar una mica de diners per obrir petites botigues. Ara els seus fills van a escola i parlen català i castellà. "Són els nostres veïns. Han cuidat els nostres fills i nosaltres els seus. Són una comunitat  tranquil·la i respectuosa", descriu Mateo, un veí de 65 anys que ha viscut tota la vida a Salou. "Tenim una relació molt bona amb ells des de fa trenta anys, però el que va passar dimecres marca un abans i un després. Ens fa por que la bona convivència de trenta anys s'hagi trencat en deu minuts", lamenta aquest veí.

Amb l'arribada de la crisi, la majoria va perdre la feina i no van tenir cap més alternativa que la venda ambulant. És el cas d'Omar, un senegalès de 40 anys que treballava com a camioner a la seva ciutat natal de Mbour. "He recorregut Espanya des que hi vaig arribar fa 15 anys buscant una feina digna i legal". Va arribar a les Canàries en una pastera i es va instal·lar a Jaén per collir olives. Quan va acabar l'època de la recol·lecció es va desplaçar fins a Màlaga. Més tard va anar a Alacant i finalment a Salou. Ha treballat d'electricista, de soldador, de ferroveller i en la neteja. Fa cinc anys que es dedica a la venda de calçotets falsificats de Calvin Klein. "Hi ha dies que guanyo cinc euros. En els millors dies, puc aconseguir fins a 20 euros. Però no compensa. Ens passem el dia corrent i fugint de la policia. Estem cansats, però no podem rendir-nos. Si per menjar haig de vendre calçotets, seguiré fent-ho", insisteix.

Decenes de senegalesos corrent, recollint ràpidament les seves mantes, mentre fugen de la policia municipal, és una imatge que es repeteix diàriament a Barcelona i que s'incrementa a l'estiu. L'exalcalde Xavier Trias va voler eradicar aquesta venda. Però l'èxit és prou evident. No només corren per evitar que els prenguin la mercaderia, sinó per evitar que se'ls obri un expedient. A Espanya tenir antecedents impossibilita als immigrants aconseguir el permís de residència, però també pot dificultar la renovació dels papers. Carles Perdiguero, advocat del Col·lectiu Ronda, explica que en molts casos, fins i tot un procediment judicial obert, pot suposar la pèrdua de la residència. La falsificació és un delicte penat a Espanya, amb multes i fins i tot pena de presó. Són les marques comercials les que interposen la denúncia. En la majoria dels casos, els manters no poden fer front a les multes, per la qual cosa acaben pagant la pena amb dies de presó. És el que li va passar a Dan, un jove senegalès de 22 anys l'hivern passat.

Donen parla cinc idiomes. Va haver de deixar els estudis el 2011 quan el seu pare va morir

Des del 2011, Dan viu al barri de la Barceloneta. Va arribar a Barcelona acompanyat del seu germà petit per reunir-se amb el seu pare. Parla espanyol, català, anglès, francès i wolof, la llengua majoritària al Senegal. Va haver de deixar els estudis el 2011, quan el seu pare va morir de càncer. Des de llavors es dedica a la venda de productes falsificats. Porta vambes, igual que la resta dels seus companys, "per córrer si ve la policia", diu. El desembre passat, la policia l'esperava a la porta casa seva. Li van prendre la mercaderia i li van posar una multa de 250 euros. Com que no la va poder pagar, va haver de complir quinze dies de presó. Dan té el títol d'ajudant de cuiner i de soldador, però no troba feina. "Envio currículums cada dia, però ningú no em contesta", explica Dan, dret, des del passadís subterrani a la sortida del metro de Plaça Catalunya. "No ens asseiem mai, sempre estem drets, en alerta i preparats per córrer", explica aquest jove senegalès mentre vigila de reüll les escales del metro. Dan nega que hi hagi màfies en els manters. "Ens ajudem entre nosaltres. Alguns han arribat fa quatre mesos i no saben com funcionen les coses. Comprem la mercaderia als xinesos o en grans magatzems, però ningú no ens controla ni ens obliga a vendre. Si algú no arriba a final de mes, l'ajudem entre tots. Aquests són els nostres serveis socials", relata. Anteriorment els lliuraments de mercaderies es realitzaven en grans quantitats que es repartien en furgoneta als pisos pastera. Actualment, segons fonts policials, es fa en petites quantitats a través de missatgeria.

L'Associació Espai de l'Immigrant, que fa tres anys que està treballant al barri del Raval assessorant i donant atenció mèdica als immigrants irregulars, treballa per conciliar el fenomen del top manta. "Els treballadors senegalesos són conscients que el que fan és il·legal, però també són conscients que no tenen cap més alternativa", explica César Ulises, un dels membres de l'associació. "Ells són l'última baula d'una cadena, el més visible. Una imatge que s'ha volgut eradicar des dels governs perquè no s'adiu gens amb la de la Barcelona cosmopolita i fashion". L'objectiu d'aquesta cooperativa és la normalització dels venedors, molts d'ells amb estudis i carreres universitàries, perquè puguin convertir-se en interlocutors i actors que formin part de la comunitat. "Paguen impostos, encara que sigui indirectament, a través del pagament del lloguer. Haurien de poder formar part de l'economia activa d'una ciutat", argumenta.

Des de l'Ajuntament de Barcelona, el Govern d'Ada Colau, va anunciar dijous passat que el fenomen del top manta ha de resoldre's no només des de l'òptica policial, sinó també des de la social. Encara que encara no ha fet públiques les mesures, des de l'equip de govern insisteixen que s'estan duent a terme reunions entre els principals interlocutors implicats. El govern de Xavier Trias va declarar fa quatre anys la guerra al top manta. Des de llavors, el nombre ha anat en augment. "El top manta no desapareixerà. El que hem de fer és trobar alternatives legals per poder conciliar tots els actors implicats: comerciants, Guàrdia Urbana, Ajuntament, veïns i, per descomptat, els treballadors senegalesos", conclou César.