ERC a la muntanya russa

La complexa vida política catalana dificulta en gran part la interpretació conjunta de les diferents convocatòries electorals. La ciutadania o, pel que sembla, bona part, pot canviar el sentit del vot en funció de l'abast administratiu que tingui: municipal, autonòmic, estatal o europeu. Aquesta disparitat, crec, fa que no pugui parlar-se, de forma homogènia, de "què pensa el poble de Catalunya".

Així doncs, ja es poden estripar les anàlisis. Tot i que seguirem sense garanties que es pugui parlar, homogèniament, de "què pensa el poble de Catalunya", però almenys seran més il·luminadores. Crec que el termòmetre més aproximat, si del que es tracta és d'analitzar políticament Catalunya, són les eleccions autonòmiques.

M'agradaria centrar-me en un partit molt rellevant actualment. Em refereixo a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Si analitzem els resultats autonòmics d'ERC des de la recuperació de la democràcia, podria dir-se que viu una muntanya russa, fet que s'ha accentuat des de l'arribada del nou segle.

Després d'unes primeres eleccions amb un resultat discret però rellevant (14 diputats), la dècada dels vuitanta, amb les majories absolutes de Pujol, es caracteritzà pel paper reduït, gairebé marginal, d'ERC al Parlament (5 diputats el 1984 i 6 el 1988). No és fins als anys noranta que ERC aconsegueix augmentar la seva representació per apropar-se al resultat de la primera convocatòria autonòmica (11 el 1992, 13 el 1995 i 12 el 1999). I a partir del segle XXI s'accentua el seu Dragon Khan particular: 23 el 2003, 21 el 2006, 10 el 2010 i 21 el 2012.

El creixement d'ERC actualment és fruit de la col·laboració del nacionalisme espanyol més ranci

Potser una de les raons per les quals ERC viatja a bord d'un vagó d'una muntanya russa especialment aquests últims temps és que ha estat incapaç de crear el seu propi electorat, em refereixo a un electorat substantiu ampli, com el dels partits hegemònics. El creixement d'ERC en l'època de Carod Rovira va ser fruit de la col·laboració d'Aznar i la seva reivindicació de l'espanyolisme. I el creixement intermitent d'ERC actualment és fruit, de nou, de la col·laboració indispensable del nacionalisme espanyol més ranci (cal recordar Rajoy apel·lant a la nació més antiga d'Europa o Wert espanyolitzant nens catalans) i de la interlocutòria-sacrifici, almenys com a partit, dut a terme per Convergència.

Des de l'inici del nou segle, la manera més habitual en què ERC aconsegueix un electorat destacable és quan els altres el creen. (Una altra manera de dir el mateix és que el nacionalisme català és –almenys parcialment– reactiu: creix en resposta a la seva contrapart espanyola).

Mentre que abans els partits catalans majoritaris van saber crear-se el seu propi públic, Convergència amb el pujolisme o el PSC de doble ànima, ERC sembla incapaç de sumar independentistes per si mateix: sempre necessita o bé un enemic exterior (el PP o, en general, l'Estat espanyol o, encara més en general, Espanya a seques) o bé un primer germà (la Convergència actual) davant el qual comparar-se i sortir guanyant en autenticitat. Actualment no seria inexacte afirmar que es compleixen totes dues condicions simultàniament.

Potser una de les causes de la incapacitat per crear públic massiu propi i permanent descansa, contra el que sembla ser un principi rector del màrqueting polític actual, en la simplicitat del missatge polític prioritari d'ERC. El pujolisme i els intel·lectuals de la rereguarda del PSC –i també el PSUC abans de la tornada de la democràcia– van saber crear un relat propi que, més o menys sofisticat, no es reduïa tan sols a invocar un El Dorado –llegeixi's la independència, en el cas d'ERC– que ens salvaria de tots els mals. Almenys a Catalunya, els missatges simplistes calen en moments en què les dicotomies s'accentuen. Quan la gamma de possibilitats es fa més rica, l'electorat majoritari exigeix missatges menys simplistes.

El pujolisme i els intel·lectuals de la rereguarda del PSC van saber crear un relat propi que no es reduïa tan sols a invocar un El Dorado

Com que ERC es dilueix en una llista conjunta en les pròximes eleccions, difícilment podrem desgranar quin és el seu pes específic. Fa un any, les enquestes afirmaven que ERC aniria catapultada a la presidència de la Generalitat, però en els últims mesos aquestes mateixes enquestes pronosticaven un descens pronunciat. No podrem saber en quin punt de la muntanya russa es troba ERC, però d'acord amb aquestes enquestes sí que podem intuir que segueix pujada a aquesta muntanya russa.

Pau Luque és investigador de l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.