Crims sense fi

Els espantosos crims de violència de gènere que s'han encadenat durant aquest mes d'agost han fet que es torni a posar el focus en l'eficàcia de les mesures legislatives i judicials contra la violència masclista. En pocs dies hem assistit a l'assassinat a trets d'una dona i dels seus dos fills a la província de Barcelona, on també ha mort a ganivetades una dona; a Pontevedra, un pare ha posat fi a la vida de les seves filles de nou i quatre anys; a València ha mort una dona després que el seu marit provoqués un incendi al seu habitatge, i a Conca s’han trobat, coberts amb calç viva, els cossos de les dues joves desaparegudes la setmana passada. Tots els crims han estat comesos, presumptament, per parelles o exparelles de les víctimes.

El que causa una consternació especial és l'increment de la violència sobre els nens. En els mesos que portem d’any, vuit menors —oficialment la majoria dels casos estan en fase d'investigació— han estat assassinats pels seus pares, la qual cosa fa pensar que els crims de gènere es ramifiquen esgarrifosament com una venjança sobre els fills.

Segons dades del Govern espanyol, de les 23 víctimes mortals confirmades, tan sols quatre havien presentat una denúncia. Aquesta circumstància obliga a reflexionar sobre què és el que falla en l'àmbit legislatiu, institucional i social. La presidenta de l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere, María Ángeles Carmona, ha admès que cada crim representa un “fracàs del sistema”.

Frenar l’augment de la violència intrafamiliar exigeix que tota la societat se’n conscienciï, tant homes com dones, per denunciar els agressors davant del primer símptoma de maltractament. A les institucions els correspon actuar de manera eficaç, incrementant, si és necessari, els recursos per combatre una xacra que sembla que no s’acabarà mai.