La síndrome del PSC

El problema que arrossega el PSC des dels seus començaments és que no s'allibera d'un complex: el de no ser “suficientment català”. Julio Caro Baroja, a principis dels anys vuitanta, declarava en una entrevista a Ignacio Vidal-Folch que per solucionar el problema d'un País Basc llavors literalment massacrat per ETA, calia enviar-hi camions i camions amb milers i milers de psiquiatres. En el cas del PSC crec que no caldria tant, n'hi hauria prou amb un psiquiatre, un molt bon psiquiatre, especialista a guarir malalties rares, com aquesta de no ser “suficientment català”, que tant ha pertorbat el PSC des de la seva fundació. Un bon neurocientífic, avesat als grans avenços que la seva especialitat ha experimentat en els últims anys, potser pugui aportar-hi alguna solució.

En realitat, aquest mal no només és propi del PSC sinó que pot estendre's a tota l'esquerra catalana: partits, sindicats, món artístic i cultural. Tots fan grans esforços per demostrar cada dia que són bons catalans. No posen cap objecció a la política lingüística sinó tot el contrari, diuen que ha estat un èxit; en el seu moment van impulsar amb entusiasme el nou Estatut que els havia preparat tramposament ERC i ara atribueixen tota la culpa del que passa a la sentència del TC, com mana el cànon nacionalista; els sindicats, en les seves manifestacions, ja no exhibeixen la bandera vermella sinó la catalana i, cada vegada més, l'estelada.

El món cultural teòricament no nacionalista, amb les previsibles excepcions, roman mut, callat, mentre passa tot el contrari a l'altra banda: per exemple, Lluís Llach va el primer de la llista de CiU i ERC per Girona, mentre Joan Manuel Serrat encara no sabem què pensa sobre el procés. Un hurra per Lluís Llach, almenys dóna la cara per les seves idees! Els catalans que estan en l'àmbit de la correcció política es comprometen amb la seva causa; en canvi, els de l'altre àmbit, es limiten a practicar, o un silenci rigorós, o una ambigüitat que en la pràctica és acatament al poder.

El PSC és un exemple d'aquesta última actitud: el que més els agrada és posar fer un doble joc. Des de sempre, van ser controlats en tot moment per Jordi Pujol. “En la qüestió nacional, els deia, heu d'estar sempre del nostre costat, en la resta podeu fer oposició; si no us porteu així us acusarem de ser enemics de Catalunya”. Esgarrifats per aquesta gravíssima acusació, els socialistes catalans han guardat fins avui una estricta obediència. Tant hi feia que sempre perdessin a les eleccions autonòmiques, quan es presentaven sols, i que sempre guanyessin a les generals, quan es votava el candidat del PSOE. L'important no era guanyar, l'important, el que era prioritari, era no ser acusat de mal català.

Va ser notori el seu paper als dos governs tripartits i ara es veu clar el seu error: pensaven que estaven basats en un pacte d'esquerres, perquè ERC es deia Esquerra, sense adonar-se que pactaven amb nacionalistes que anteposaven el supòsit dret d'autodeterminació de Catalunya a qualsevol altra consideració. Durant set anys els de Carod els van embolicar en la seva tela d'aranya fins a deixar-los tirats a la cuneta i, amb la feina feta, van passar a la següent fase: la independència. Pere Navarro va intentar redreçar la situació: no el van deixar ni uns ni els altres. Amb Iceta al capdavant, amb el sector independentista traspassat per fi a altres partits, i amb l'acord d'eliminar del programa el dret a decidir, semblava que deixarien el nacionalisme de banda.

Però no ha estat així. Abans de les últimes eleccions, més de 200 candidats a regidors es van comprometre a entrar a l'Associació de Municipis per la Independència, després de les eleccions han contribuït que fos alcaldessa de Badalona (la tercera ciutat de Catalunya) una candidata independentista, han votat a favor que Castelldefels i Terrassa fossin municipis per la independència, la seva preferència és pactar en el futur amb ERC i amb Podem, pretenen entrar al govern municipal de Barcelona amb Esquerra d'aliat.

Total, el PSC continua igual i, pel que sembla, ja sense remei: acomplexat, incolor, inodor i insípid, amb la síndrome d'Estocolm a coll, posant a la venda la seva seu central de Nicaragua, clavant de nou cops baixos al PSOE, diluint la seva posició davant el 27-S. Com sempre, res de nou sota el sol.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.