Quatre visques per Colau

Començaré confessant que, si exercís el meu dret al vot a la Ciutat Comtal –que no és el cas–, el 24 de maig passat no l'hauria dipositat a favor de la candidatura de Barcelona en Comú. Dit això, afegiré que he assistit en respectuós i expectant silenci a les primeres vuit setmanes d'actuació del nou govern municipal. I he d'admetre el meu ple i fins i tot entusiàstic acord amb algunes de les decisions més controvertides que Ada Colau i el seu equip han pres durant aquest breu període de temps.

El meu primer visca és per a l'acord de renunciar a la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d'hivern del 2026. Sempre he discrepat del model de desenvolupament de la ciutat a cop de grans esdeveniments; un model del qual Barcelona 1992 va ser el cant de cigne, el Fòrum 2004 va suposar la decadència i unes olimpíades hivernals amenaçaven de ser la caricatura. Ni per latitud, ni per clima, ni per imatge internacional, ni per sostenibilitat energètica, aquest projecte tenia cap sentit. El PSC de l'alcalde Jordi Hereu el va llançar en una etapa de braceig desesperat per evitar l'enfonsament, i Xavier Trias no es va atrevir a sepultar-lo per pressions dels municipis pirinencs i potser altres interessos menys confessables. Descansi en pau.

Un segon visca, menor però no irrellevant, se'l mereix segons el meu parer la decisió de no seguir instal·lant, per Nadal, una pista de gel al centre de la plaça de Catalunya. Malgrat que aquesta plaça, com a espai urbà i arquitectònic, no és cap meravella, tampoc calia acarnissar-se amb ella incrustant-li un totxo antiestètic i provincià, impropi d'una capital europea: s'imaginen vostès una cosa així al parisenc plau de la Concorde o a la londinenca Trafalgar Square, amb l'excusa d'estimular el consum nadalenc? Si els comerciants volen una pista de gel, que la financin i la instal·lin, per exemple, al parc de la Ciutadella; el passeig dels Til·lers ofereix prou espai per fer-ho.

Tercer i estentori visca per a la prohibició de celebrar, el 19 de juliol passat, una missa al fossat de Santa Elena del castell de Montjuïc en sufragi dels colpistes del 1936 que van ser executats allà. Convé recordar que l'espai esmentat, monumentalitzat després de la victòria del 1939 en el més pur estil feixista, no retia homenatge als milers de capellans, catòlics o burgesos víctimes, pel simple fet de ser-ho, de la violència revolucionària, sinó als militars i civils que es van aixecar en armes contra la democràcia republicana, o a membres de la “cinquena columna”, els uns i els altres condemnats en sentències formals.

En aquest assumpte, el més escandalós no és que la missa hagi estat prohibida el 2015, sinó que s'hagi celebrat ininterrompudament des del 1940 fins l'any passat, amb l'aquiescència o el silenci còmplice de les successives administracions democràtiques tant estatals (Ministeri de Defensa) com catalanes i barcelonines. No, senyor Trias, el que ha fet el nou poder consistorial no és “crear conflictes on no n'hi ha”, sinó posar fi a un ritual d'apologia colpista inaudit quatre dècades després de la mort del dictador. I després ens sorprenem que al PP li costi tant condemnar el franquisme!

Finalment, quart visca davant la polèmica decisió de retirar el bust de Joan Carles I del Saló de la Reina Regent, sobretot si és el primer pas perquè el flamant comissionat per a la Memòria Històrica, el col·lega Xavier Domènech, reexamini a fons les polítiques de l'Ajuntament en aquesta matèria. Per què, sense caure en sectarismes, és normal, en una ciutat que no va triar ni un sol diputat monàrquic entre el 1903 i el 1936, que el saló de plens albergués les efígies de tres caps d'Estat coronats (Maria Cristina d'Habsburg, Alfons XIII i Joan Carles I –el segon va perjurar la Constitució que havia de guardar i fer guardar–)? No cal confondre el respecte institucional amb la beateria cortesana, ni amb l'ocultació de l'importantíssim llegat republicà que van construir generacions de barcelonins.

Discrepo profundament d'altres gestos, anuncis i propòsits d'Ada Colau i els seus, des del missatge d'impunitat llançat cap als esvalotadors urbans fins a aquesta misteriosa fixació de fer circular tramvies pel tram central de la Diagonal. Però crec que una cosa no exclou l'altra.