La retòrica del poder

Em pregunto quins van ser els gestos de Narcís Serra quan va assumir l’alcaldia el 1979, inaugurant l’etapa democràtica amb una hisenda escleròtica i els comptes en vermell: no els recordo. Els gestos se’ls endu el temps. Fins ara no hi havia hagut una ruptura equivalent al govern municipal, perquè els trànsits anteriors a Ada Colau van ser d’una subtil i matisada continuïtat. L’alcaldessa està en l’etapa dels gestos perquè té el pressupost segrestat pels acords previs. Els gestos són la retòrica del poder. Les principals decisions (simbòliques) que ha pres Ada Colau han estat en solitari, sense ni tan sols consultar els seus companys d’investidura, tot i que la campanya es va basar en un concepte diferent: el de participació com a signe de la nova política, com a empoderament de la gent.

Les decisions d’Ada Colau tenen lògica i són perfectament defendibles. Jo mateixa vaig criticar la candidatura dels Jocs d’hivern i no diguem la pista de gel nadalenca. Però liquidar la primera sense aixecar el telèfon per consultar els alcaldes il·lusionats, o el sector esportiu, i desnaturalitzar la segona sense preguntar als comerciants que es graten la butxaca és el contrari d’una política de participació. Es corre el risc de transmetre que la participació és vàlida per a un tipus de ciutadà, però no pas per a uns altres. Una audiència pública a la “plaça major” de Nou Barris està molt bé, i és altament simbòlica, però la participació ha de ser general o s’estableix un “nosaltres” al comandament que no pot ser.

Ans el contrari, el bust del rei Joan Carles planteja un tema interessant. La defenestració hauria hagut de ser votada al saló de plens que du el nom de la reina regent, però ha deixat sobre la taula un preciós meló d’estiu. Va dir el senyor Pisarello: estem sota la “narrativa” –va dir narrativa, no relat–de la Transició. Què ens ha d’explicar! Ara bé, la ciutat necessita aparells crítics, però sense necessitat d’esborrar un passat que és qüesionat avui però no ho va ser ahir. Ajudada per un urbanisme que no descansa mai, Barcelona ha anat tapant forats (negres) del seu nomenclàtor en incorporar, posem per cas, el gros de la cultura catalana republicana o un bon nombre de dones importants.

Hi ha veïns que no baixen al centre des de la seva perifèria perquè no s'atreveixen a trencar les barreres mentals. I en lloc d'ocupar-se d'això, que és una altra forma de pobresa, el nou Ajuntament promet portar-los el Grec a casa

Hi falten, va dir Pisarello, memòria republicana i anarquista, i hi sobra monarquia, però tampoc no n’hi ha tanta. El nomenclàtor de Barcelona és molt civil, perquè se l'hi ha anat traient, no pas els poderosos, que hi són, sinó els enemics. El Duc de la Victòria va perdre la cua fa poc: ara és Duc a seques. I l’anarquisme hi és amb figures històriques com Frederica Montseny o Joan Peiró. Fins i tot Durruti té una plaça al barri de la Zona Franca. I Salvador Puig Antich. És precipitat reforçar el mite que Barcelona no honora el seu passat obrer, fabril, conflictiu i anarquista. Sempre s’hi pot fer més, però la memòria també ha de ser un procés compartit.

Finalment, un tercer eix de campanya, la descentralització. Colau ha assenyalat la possibilitat de portar l’estàtua de la República a l’emplaçament original des de la plaça Llucmajor, on els veïns la van recollir amb orgull. No és una bona idea retirar-los el trofeu en benefici del passeig de Gràcia, precisament. Si creiem en els barris, un barri és un lloc d’honor, tan bo com qualsevol altre. Per contra, Berta Sureda ha anunciat un futur Grec als barris. Li explico que això ja està inventat, inclús en àmbit metropolità, i que no acaba de funcionar perquè dilueix la força del festival. El que és divertit del Grec és anar al Grec. I allò preocupant és que l’Ajuntament no es vegi capaç de portar la gent a l’experiència de seure sota els estels a veure un espectacle de relleu internacional. Fem-los una cosa de barri al barri. La creativitat de base és interessant però hi ha ocasions per a cada cosa.

Barcelona és una ciutat petita que tanmateix viu una realitat inacceptable: igual que no veiem el paisanatge del Raval fora del Raval, hi ha veïns que no baixen al centre des de la seva perifèria perquè simplement no gosen trencar les barreres mentals. I en comptes d’ocupar-se’n, que això és una altra forma de pobresa, el nou Ajuntament promet dur-los el Grec a casa, posant-lo al nivell del jubilat sedentari, del jove de caputxa tirada i de la senyora Maria. Déu meu, quins canvis!

Patricia Gabancho és escriptora