Universalitat i reconeixement

Paul Valéry, en el seu prefaci a les Cartes perses de Montesquieu, diu que quan la societat “s'eleva de la brutalitat a l'ordre”, “com que la barbàrie és l'era del fet, és necessari que l'era de l'ordre sigui l'imperi de la ficció”. No hi ha cap poder capaç d'imposar l'ordre només amb fets, “per la simple coacció dels cossos als cossos”. Es necessiten forces fictícies, “l'acció de presència de coses absents”. Aquestes paraules de Valéry concorden amb l'argument de Yuval Noah Harari a Sapiens: l'homo sapiens va conquistar el món gràcies a un llenguatge únic. Tots els animals, fins i tot els insectes, saben comunicar-se, tots els animals tenen algun tipus de llenguatge, però “el nostre és increïblement flexible”. I permet parlar sobre ficcions (i a més creure'ns-les); transmetre informació sobre coses que no existeixen: les llegendes, els mites, els déus, les religions; i, a partir d'elles, construir mons propis compartits i així posar a cooperar un gran nombre de desconeguts. “Les coses més importants del món només existeixen en la nostra imaginació”, diu Yuval Noah Harari.

Tot ordre està construït sobre ficcions de les quals emanen autoritat i el que s'acostuma a anomenar valors, és a dir, enunciats amb capacitat normativa que s'accepten com alguna cosa natural, sense discussió. Òbviament les ficcions expressen les relacions de poder dins de la societat (el poder és immanent a tota relació humana, com va explicar Michel Foucault), les legitimen i les reforcen. Les societats muten i les ficcions també.

L'ambició d'allò universal està abocada a desaparèixer en l'era de la globalització? Les polítiques identitàries s'oposen al que és universal? La resposta de Marcel Gauchet, en un assaig recent, és: no

Vivim una nova fase en les mutacions de la modernitat, empesa per les noves tecnologies de la informació, que va minant ficcions i els seus equilibris corresponents. Durant les dues dècades anteriors a la crisi del 2008, la creença en el fet que no hi havia límits, que tot era possible, va fer estralls i va coronar com a nou déu els inefables mercats dels quals emana no només l'obligació política si no també la normativitat moral. A poc a poc, cop a cop, aquesta ficció s'esquerda, paradoxalment com a conseqüència del mateix factor que la va fer possible: la globalització. I a partir dels mateixos instruments: les tecnologies de la informació. Pierre Manent es declara més impressionat per la fragmentació que per la globalització: ficcions per dibuixar un món propi des del qual ser veritablement universal. Unes ficcions que prenen formes molt diverses i variades, des de la utopia llibertària originada a Silicon Valley de construir-se una plataforma en aigües internacionals en la qual viure sense estat ni llei, fins als moviments independentistes, passant per noves formes d'organització religiosa o de construcció d'espais comunitaris, o per moviments socials alternatius. Davant de les ficcions que incomoden perquè qüestionen l'statu quo, la resposta predominant és un fals pragmatisme, que busca la seva legitimitat en la força de les coses, en una espècie de fatalisme que ha acabat entregant la política en mans dels poders externs i contramajoritaris als quals havia de controlar i posar límits.

L'ambició d'allò universal està abocada a desaparèixer en l'era de la globalització? Les polítiques identitàries s'oposen al que és universal? La resposta de Marcel Gauchet, en un assaig recent, és: no. Precisament l'exigència d'universal passa per aquestes identitats: llenguatge universal científic i tècnic, comunitats polítiques particulars, multiplicitat de llengües. La globalització, al contrari del que es va pensar inicialment, potencia aquestes particularitats –les xarxes socials comencen per articular el més proper– i precisament els dóna un marc on reconèixer-se i ser reconegudes: la universalitat. Hi ha un cert monoteisme dels valors, a partir del concepte de drets humans, però també un descentrament radical. No hi ha propietaris del que és universal. Es tracta de reconèixer-nos els uns als altres, en la mesura en què tenim una referència universal que ho permet.

La demanda de reconeixement és inherent a qualsevol afirmació identitària, i precisament és el que la fa universal i la distingeix del particularisme sectari tancat en si mateix fora del món. La universalitat com a interface. Hi ha moltes raons i arguments per discrepar de l'independentisme català, però la desqualificació fàcil com a retrògrad, propi de temps passats, fora dels corrents i tendències del moment, és senzillament no voler-se assabentar de per on va el món.