Rabell: “No crec que Europa tracti millor Catalunya que Grècia”

Lluís Rabell (Barcelona, 1954) participa en el moviment veïnal des del 1999 i ha presidit la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona més de tres anys i mig abans de ser triat cap de llista de Catalunya Sí que es Pot, l'alternativa d'esquerra a la llista d'Artur Mas.

Pregunta. Què fa un dirigent veïnal liderant una llista política?

Resposta. Respondre a una situació excepcional, encara que no sigui original, perquè ja hi ha hagut altres activistes que han fet el salt a la política. Estem en un moment de configuració de l'esquerra i és normal que es compti amb el component ciutadà.

P. Vostè ho justifica per l'excepcionalitat, però fa uns mesos va prometre que no ho faria mai. No li treu credibilitat?

R. La credibilitat té a veure amb la coherència. Jo defenso que des de l'activisme ciutadà es fa política i el que m'ha portat a canviar té a veure amb la manera com s'està polaritzant el 27-S, amb l'aparició d'aquest artefacte que és la llista de Junts pel Sí. Va ser un desafiament a la Catalunya social, perquè Mas va tenir una actitud de menyspreu i arrogància patrimonial quan va dir que tenia davant “els del Sí que es Pot”. Ens sentim interpel·lats perquè no acceptem aquest menyspreu cap a la Catalunya plebea.

P. Raül Romeva [llista independentista] no representa la Catalunya social?

R. És un antic company que crec que manté conviccions progressistes. El seu problema és ser presoner en unes eleccions plebiscitàries que arraconen el debat social en nom d'aconseguir primer la independència. Mas és el cromo sorpresa al paquet en què van Romeva i Lluís Llach.

P. Digui tres mesures immediates que aprovaria el seu govern.

R. Una de molt simbòlica seria presentar-nos com a acusació particular en el cas Palau i retirar els càrrecs en nom de la Generalitat contra els activistes socials pendents de judici. Una altra, que la Generalitat recuperés el finançament de les guarderies i una tercera convocar el Pacte Nacional del Dret a Decidir per veure quines estratègies s'han de seguir per fer possible un referèndum sobre el futur de Catalunya, que és una reivindicació oblidada pel PSC.

P. Les dues primeres són una còpia de Barcelona en Comú i Ada Colau. Copiaran també el codi ètic i la rebaixa de sous?

R. Farem un codi ètic buscant un punt de retribució digna i responsable per als poders públics, però que no els allunyi de la ciutadania. Que soni a Colau el que diem no és d'estranyar. En tots els casos intentem recuperar les institucions en un sentit de neteja democràtica i atendre les emergències socials.

P. Pot concretar com s'exercirà el dret a decidir?

R. Volem que la ciutadania participi cada vegada més en totes les decisions que l'afecten. Sobre la qüestió nacional pensem que el referèndum hauria de sorgir de la pressió social, perquè cap govern el convocarà de bon grat. Si les eleccions catalanes són el preludi d'un canvi de majories a Espanya, s'obre una finestra d'oportunitats per fer efectiu un referèndum.

P. Ho fia tot al que passi a les generals.

R. Les forces emergents a Espanya defensen el referèndum a Catalunya. Nosaltres no ens esperem al que passi a l'Estat espanyol ni l'Estat espanyol s'espera al que passi aquí, però els uns i els altres juguem en un mateix moviment històric.

P. En la seva llista hi ha independentistes i federalistes. Donaran llibertat de vot si es vota la declaració d'independència?

R. El Parlament ja ha fet declaracions sobiranistes que no han desencallat el procés. Podem fer més, però el de Grècia demostra fins a quin punt resulta difícil per a les petites nacions que es respecti la seva sobirania nacional. Si Grècia ha rebut un tracte vexatori de la Unió Europea, dubto que una Catalunya que es vulgui independitzar sense les complicitats necessàries rebi un tracte millor.

P. Sense pacte amb l'Estat no hi ha referèndum.

R. Difícilment. El referèndum s'ha de fer quan sigui reconegut i recognoscible, també a la Unió Europea. Serà més probable forçar la celebració d'un referèndum que representaria la voluntat del 80% de la població que no la independència, que, en el millor dels casos, suposaria una petita majoria parlamentària.