El misteri dels gossos lectors

"Llegeix alt, clar i fort perquè et sentin els tres”, li diu Eva Domènec al tímid i petit Ricard. Els tres són la Menta, que no para quieta perquè té tres mesos; la Dansa, de sis anys, que mira alçant els ulls amb el cap cot, i la Wamba, de cinc, amb el posat ben tibat. No són companyes de classe qualssevol: les primeres són dues gosses labrador de color xocolata i la tercera és una cavalier King Charles spaniel negra. Tampoc l’aula i la professora ho són: és l’espai d’activitats del Centre de Teràpies Assistides amb Cans (CTAC), i Domènec n’és la directora de programes. I el que hi passa és un d’aquella mena de prodigis que la vida, generosa, encara regala de tant en tant: els gossos ajuden a llegir en Ricard… tot llegint amb ell.

“L’animal no cura, no és un metge ni un terapeuta, sinó un element que aquests utilitzen per aprofitar les emocions que els gossos generen en les persones… Els gossos no discuteixen ni pregunten, són neutres davant les persones i destil·len afecte… Tot plegat dóna als nens seguretat, els relaxa, i ajuda que es concentrin, un fet cabdal per progressar en la lectura”, resumeix Francesc Ristol, ànima del CTAC, creat fa 15 anys, amb un planter de 12 persones que treballen canalitzant aquesta màgia entre animals de companyia i persones per a tasques tan educatives (comprensió i velocitat lectora; dislèxies, reforç d’atenció…) com terapèutiques (persones discapacitades físiques, malalties mentals…).

Hi ha encanteri, però en el substrat sembla que també hi ha ciència. “Estudis recents al Japó parlen que aquesta relació psicosocial entre humans i animals tindria una repercussió fisiològica: la pressió arterial baixa i es detecten petits canvis hormonals”, apunta Francis Lozano, coordinador de la Unitat Funcional d’Intervencions Assistides amb Gossos de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, pioners a Espanya i, probablement, també al món, a utilitzar aquestes tècniques en un entorn sanitari professional, on també participa el CTAC. Van començar el 2009 —“gairebé d’amagat, perquè això d’entrar gossos a l’hospital…”, recorda Lozano— i avui els cans col·laboren en 17 entorns de l’hospital, boxs d’urgència i processos on hi ha d’haver sedacions o radiologia inclosos. “A Barcelona creix el nombre de gent que viu amb animals, ja és gairebé d’un 43%. Per què? Doncs compensen amb ells la part negativa de l’entorn urbà: la solitud, l’agressió...”, planteja.

Des del 2012 han més que doblat els serveis a l’hospital: enguany seran 2.250 sessions per a 1.400 nens. Des de fa dos anys, tenen també un programa de lectura un cop a la setmana per als petits pacients ingressats, que aviat ampliaran a dos, avança el coordinador. “El comportament dels nens canvia, t’ho diuen els mateixos pares: aguanten molt més temps llegint i més concentrats, la motivació lectora creix per l’element comunicador del gos. El nen llegeix perquè creu que el gos també ho fa…”.

El comportament dels nens canvia, t’ho diuen els mateixos pares: aguanten molt més temps llegint

En Marcel és una mica més gran que en Ricard i ressegueix el text millor, però també és més bellugadís i no para quiet mentre recita el conte en veu alta, fins i tot fa un intent d’alçar-se de terra. L’Andrea, una tècnica del CTAC que acompanya Domènec, toca imperceptiblement la Dansa i un juraria que aquesta, que acaba de pujar el cap i bellugar-lo d’esquerra a dreta, comença a resseguir les planes del llibre. El nen se n’adona: acabant el capitolet, les darreres paraules sembla que les hagi dirigit al gos, a qui al final abraçarà. La Lucía també està una mica distreta: Domènec, que ja ha intentat centrar-la verbalment un parell de cops, fa un senyal i la Wamba se li apropa reptant suaument per terra i posa el morret a la punta del llibre; un minut després, toca la plana amb la pota...

“Sí, efectivament, els gossos estan interactuant amb els nens: també els ensenyem a concentrar la mirada i, si hi ha prou confiança per part del nano, que els toqui amb la pota... Són petits trucs perquè el petit cregui que els gossos els estan escoltant o estan llegint amb ells”, desvela Ristol.

Veritablement, sembla que els gossos estiguin llegint. No és fàcil aconseguir-ho. “Val qualsevol gos, de raça i no, el problema són més els individus, que estiguin més receptius a una bona socialització”. Els golden, els labrador i els border-collier hi tenen més predisposició. Però la feina és dura: a socialitzar-los al CTAC triguen entre 12 i 14 mesos, als quals s’han d’afegir uns sis mesos més pels diversos trucs de lectura i per saber controlar-se quan estan al davant de grups que poden anar des dels tres nens, com avui, fins gairebé un centenar quan són intervencions davant classes senceres d’una escola.

La feina requereix una inversió notable perquè el cost de l’ensinistrament puja fins als 20.000 euros: “Són gossos que necessiten moltes hores d’aprenentatge i una vigilància veterinària més constant que els altres animals”, justifica Ristol, que compensa el preu calculant que la vida professional útil d’aquests gossos és, de mitjana, de vuit anys. Al CTAC en tenen, ara mateix, “30, de força colors”. Colors? “Perquè hi ha nens i malalts a qui els espanten els negres o els clapejats... i necessitem confiança plena”.

En aquest context, agafar un cadell per formar-lo té sempre un punt d’aposta i de risc perquè, després de molta inversió, potser no surt bé. Per això està aquí la Menta, en el que és el seu debut: observa com treballen les altres dues gosses, tot i que ella no para quieta i se l’ha de fer jeure a cada moment. També és cert que porten més de 45 minuts, que és el que sol durar una sessió normal. Els tractaments acostumen a ser de 12 sessions, a 35 euros cadascuna. Percentatge d’èxit? “Si els objectius estan ben plantejats per part del professor del nen i del tècnic, el vincle humà-animal s’acabarà establint i la fiabilitat serà d’un 99%”, diu molt segur Ristol.

“Com podria ajudar un gos una persona que va en cadira de rodes?”, planteja Domènec com a pregunta-control de la comprensió del llibre, que va, és clar, de gossos (“ho fem per enganxar-los, perquè vegin gossos pertot arreu”, aclareix Ristol). Si els nens hi responen bé, tenen dret a una llaminadura per als animalons, que donen amb una cullereta. En la bateria final de qüestions-test de control, acumulen boletes de pinso per donar-los-les, un cop cadascú ha triat alguna cosa que el gos haurà de fer: perseguir-se la cua, fer la croqueta tot rebolcant-se o xocar la pota al palmell de la mà. “Sempre és el darrer que els fem fer, la part lúdica, que juguin amb els gossos i així s’enduguin un bon record de la sessió”.

L’èxit, no cal dir-ho, és total. La sessió acaba, però els gossos, que porten un peto, segueixen ben quiets. “Ells saben que s’han de comportar fins que els el traiem, igual que, quan els el posem, ja relacionen que van a fer feina”, aclareix l’ànima del CTAC. “Podem venir demà?”, pregunta a sa mare en Marcel. A què fer? “A jugar amb els gossos”, respon. Sí, però sense adonar-se’n, a llegir.