Ficats en imatges iròniques

Se'l coneix com una de les figures mítiques del cinema experimental, però, de fet, el canadenc Michael Snow (Toronto, 1928) ha portat la pràctica de l'experimentació a molts altres camps creatius, especialment a tots aquells relacionats amb la imatge. Una prova d'això pot veure's a Michael Snow. Seqüències, l'exposició retrospectiva, oberta a la Virreina Centre de la Imatge (Barcelona) fins a l'1 de novembre, que recorre tota la seva trajectòria a través de pel·lícules i vídeos, però també de pintures, fotografies, instal·lacions i escultures, que en la seva gran majoria no s'han vist abans a Europa.

“Moltes vegades els artistes són víctimes de l'estructura obsoleta de les institucions. Per això és la primera vegada que s'aborda l'obra de Snow des d'un punt de vista global i no a partir de la tècnica utilitzada, que en aquest cas és important en la mesura que li permet realitzar una idea”, explica Gloria Moure, comissària de la mostra, que es completa amb un cicle de pel·lícules a la Filmoteca de la Generalitat. “Snow fa una distinció molt clara entre les obres que crea per a un espai expositiu i un públic en moviment i les que estan pensades per al cinema i, per tant, requereixen una atenció perllongada durant un temps determinat”, alerta Moure. L'única excepció a aquesta realitat és Wavelength, una de les seves peces culminants, que es presenta a la Virreina però amb dos visionats diaris en una sala tancada.

Malgrat la notable diversitat entre les obres, hi ha fils conductors que les enllacen totes, com el caràcter conceptual i minimalista, l'aproximació irònica i desencantada, la voluntat d'empènyer els límits d'una disciplina i reflexionar sobre el seu propi llenguatge. Encara que no es tracta d'una interactivitat estàndard, al públic se l'implica en el discurs i l'acció, descobrint com la seva presència pot modificar l'obra. Són els casos, per exemple, de Scope (on utilitza el fenomen reflexiu del periscopi), In the way (una mena de tràveling a l'inrevés enfocant a terra  i que arriba fins i tot a marejar l'espectador) o Power of two, un conjunt de quatre transparències fotogràfiques de grans dimensions realitzat el 2003, que es poden veure des dels dos costats i involucren l'espectador en la narració sense que se n'adoni.

La importància de la realitat i de mirar més enllà del que veiem en primera instància es posa de manifest en dues obres que es modifiquen en temps real. La primera és una pel·lícula cubista per a Barcelona, que es va estrenar el 2009 en la primera mostra de Snow a Espanya, organitzada per la galeria Àngels, responsable en gran mesura de la difusió espanyola de l'artista, on actualment i de manera simultània a l'oferta de la Virreina s'exhibeix la seva obra més recent. Snow ha actualitzat aquella The corner of Braque and Picasso streets, on utilitza un conjunt de peanyes per crear una pantalla irregular on, com llavors, es projecta en temps real el que passa davant d'aquesta pantalla, ara situada a la Virreina, a la cantonada entre la Rambla i el carrer Pintor Fortuny. En canvi, a Waiting room, una anodina sala d'espera on cal agafar número i sortir quan t'arriba el torn, se sent el tràfec del mercat de pagesos situat a la placeta de darrere de la Virreina.

El jazz, primer amor de Snow, també músic i compositor, es reflecteix en una afició per les variacions i improvisacions i en una sèrie d'obres protagonitzades pel so. A Piano sculpture, per exemple, Snow embolcalla l'espectador en quatre projeccions de les seves mans tocant el piano, de manera que el públic escolta una composició diferent només depenent de la seva posició a l'espai de la sala. “Les instal·lacions sonores, potser l'aspecte més desconegut de la seva producció, esquitxen tot el recorregut, unificant l'entorn i funcionant com un guió”, conclou Moure.