Edificis fantasma i inútils

L’autoritat de tots els colors queda en pèl, desnuada, fent un repàs ràpid dels despropòsits constructius oficials. Hi ha un sac de projectes i iniciatives d’obra –i restauració pública– amb vocació monumental frustrants i frustrades.

Es veuen equipaments nou i vells, abandonats sense idea sobre el seu futur. Són munió els teatres, poliesportius i piscines, arreu, sens dotació i sales culturals inutilitzades. D’altres edificis simplement estan oblidats, es rovellen o s’esbuquen sense remei ni forma d’engirgolar-ne una utilitat o funció concreta.

El desgavell és un gest d’inèrcia permanent, per acció o omissió, això és la deixadesa. El malbaratament recent per distracció dilapidador de les inversions públiques no només és vicari i deutor de megalomania del president faraó i corrupte Jaume Matas.

Matas, amb tanta influència valenciana feu fer òperes, palaus de congressos, metros, dics gegants, autopistes...i el que ideava si no hagués perdut. Ell es va fer una "piràmide", un homenatge a si mateix, purament insostenible, el centre d’interpretació del parc de Cabrera a sa Colònia de sant Jordi, tot just davant els seus apartaments. Costà més de 20 milions –tres vegades més– i és com tenir una pantera al pis en comptes d'un moix (gat). Els fiscals no han pogut gratar massa en les coincidències d’interessos i alguns noms amb el cas Palma Arena.

Matas, juntament amb totes els seus hereus i successors polítics, és el responsable que l'antic complex hospitalari de son Dureta –cinc edificis, un gegant– es degradui, abandonat, sense remei ni futur. Sense ús ni destinació pública coneguts des de fa sis anys. Aquests immobles que van ser declarats obsolets per la sanitat pública, van ser de tots, de la gent, especialment dels que van cotitzar a la Seguretat Social. Matas i els seus van fer morir l’hospital on va néixer potser la meitat dels illencs d’ara. Ho va fer per poder il·luminar l’operació immobiliària i de concessions de son Espases, tan sospitosa.

Els Governs deixen fantasmes nous i vells, en renunciar a immobles, els declaren inútils o són incapaços de gestionar-los per la seva reutilització. Les peces mortes són gegants; com el dau de Gesa o el Palma Arena gegantí, descomunal i sense sentit.

Costa repetir-ho però hi ha inversions que han esdevingut temeràries i que deixen teatres inacabats, a Inca o Ciutadella i altres tants projectes locals sense mans, euros i públic per donar-hi vida.

Son Dureta va ser aniquilat i va quedar en peu, sense nova funció. La inacció envileix –en silenci– pel temps i els diners perduts, amb uns pressupostos i exigències socials alarmants.

A Eivissa, a la cresta de perfil del cel de l'acròpoli emmurallada, a Dalt Vila, es degrada un edifici secular, que els resumeix tots. És el castell és la cirereta del skyline de la vella ciutat anquilosada, el seu alcàsser davant els altres que aguaitaven pel mar i afusellaven.

És una ruïna provisional, la reconstrucció està congelada. En dècades va ser un monument en desús. Havia de ser un parador nacional, un projecte estatal, però les obres de teòrica restauració i empelt de l'hotel estan bloquejades des de fa tres anys, per les retallades i deutes de l’empresa estatal.

Al castell van aparèixer impediments arqueològics i es va fer avinent una mala concepció global. Es volia compatibilitzar la funció patrimonial amb l'explotació hotelera.

Era i és un projecte ultra car i incert –i parat segueix generant despesa i deute– i sembla que finalment si s’enllesteix serà una obra vulgar.

El "buc" del castell i després caserna va ser estirat per amunt, es va alçar impúdicament l'altura tradicional del monument, el seu capell. Desentona. Fa més de 20 anys l'arquitecte Elías Torres va fer-hi dues intervencions quirúrgiques –desà una sala d'arcs i va inventar-se una escala d’accés com un crui– però mai més se li va tenir en compte.

Salvador Roig, "Moisès" sense desert, tenia raó en clamar contra l’ampliació colorista i casernària del veí edifici municipal de can Botino. Tan visible i fora d’escala devora el bec de la murada. Després d'aquest pastís es va inflar un suflé del castell-parador en marxa de no-res.

L'excastell d'Eivissa i l’ex son Dureta (Ges, el Palma Arena, casernes i edificis antics i nous) seguiran anys congelats, mòmies inacabades i en desús, sense destí social. Un despropòsit. Per descobrir una altra Eivissa i entendre la Mediterrània convé el llibre d'Antoni Ferrer, Captius i senyor de captius a Eivissa que documenta com el poder medieval, això és Dalt Vila, va articular durant tres segles (XIII-XVI) un sistema de negoci "esclavista" –també amb corsari– de captura, compra venda i explotació de persones. Amb solidesa teòrica i habilitat expressiva. I amb tots els noms. L’historiador Miquel Barceló va dirigir aquesta tesi, tot just abans de morir i ell alabava el treball d’anys i mètode.

A la mateixa zona alta de Dalt Vila de senyors, sotanes, elit i autoprotecció, neix la novel·la de Carmen Matutes, professora a Edimburg i germana d'Abel. Imagina la vida de dones, illes en illa, a I patir i patir i patir (a Eivissa, a principis del segle XX ), amb gent nativa i forana, amunt i avall. Escriu en català oral. Pep Quetglas en la seva presentació a Palma, a Embat, va aportar detalls de l’Eivissa atàvica i criteris de lector.

Al panorama urbà hi ha runes dretes fetes o negades per l’arquitectura oficial. Potser arribaran els temps de trencament, de fer osques o sols fer miques, llevar la pols o flastomar. Alguns ciutadans rosegaran claus abans d’obrir boca i dir el que pensa.