Interrogants (alguns)

1. Mariano Rajoy va assegurar la setmana passada que “Catalunya no serà mai independent”. La pregunta és inevitable: Com sap el president del Govern espanyol que Catalunya mai serà independent? En quines dades es basa? Té alguna enquesta dissenyada des dels despatxos de la Moncloa que li transmeti aquesta misteriosa seguretat? Si fos així, se suposa que l'enquesta revela que l'independentisme no obtindrà la majoria, cap suma rellevant per anar a totes. Això explicaria tanta fermesa en les seves paraules. I tanta calma, gairebé com si aquest assumpte tan greu, el més greu de la seva legislatura, no fos de la seva incumbència. Suposem per un moment que guanyen els independentistes per majoria de vots, diguem, per exemple, que amb el 60 o el 65% (fins i tot independentment del percentatge d'abstenció), amb aquest percentatge la cosa sí que es posaria interessant.

En aquestes condicions hipotètiques, què faria per evitar que Catalunya iniciï un procés per marxar d'Espanya? Utilitzaria el Tribunal Constitucional? N'hi hauria prou? O caldria recórrer a altres mitjans, com li ho va demanar dimarts a la portada el diari La Razón? Fem com si res d'això pogués passar. La realitat truca a la porta del senyor Rajoy i ell segueix a la seva. Incòlume. Fa poc, una noia independentista em va dir que caldria fer-li un monument. Que ningú ha fet mai tant per la causa independentista com Rajoy.

Fa poc, una noia independentista em va dir que caldria erigir un monument a Rajoy.

No sé què farà el president del Govern espanyol quan passi algun fet gravíssim l'endemà del 27 de setembre. I és que pot passar. Canviarà i es posarà a negociar per intentar fer encaixar les idees de Catalunya amb les d'Espanya de manera que tots quedem tranquils fins d'aquí a una generació? O voldrà, tant si guanya com si perd l'independentisme a les urnes, prostrar de genolls la relació entre les dues i que quedi definitivament captiva i desarmada? Sap el senyor Rajoy que haurà de negociar (no necessàriament amb Mas), passi el que passi el dia després? No tinc ni idea de quines lectures nodreixen el president del Govern espanyol, però em sembla que no formen part de la biografia de John Maynard Keynes. És una llàstima, perquè si l'hagués llegit, a més d'assabentar-se que era molt amic d'una escriptora anglesa anomenada Virginia Woolf, també hauria descobert què va contestar quan alguns teòrics de l'economia li van retreure haver canviat algunes de les seves idees, després de ser testimoni directe de la Gran Depressió i les seves nefastes repercussions en la vida de les persones: “Quan els fets canvien, acostumo a canviar d'opinió. Vostès què farien?” Tant de bo, quan els fets canviïn, l'endemà de les eleccions a Catalunya, el senyor Rajoy també tingui la intel·ligència i la sensibilitat de canviar les seves idees.

2. El senyor Romeva va ser fins fa ben poc d'esquerres. Va militar en un partit d'esquerra i el va representar a Europa durant uns quants anys. Ara s'ha tornat independentista sense condicions. Aquest gir copernicà no hauria de comprometre el seu esquerranisme, en cas que aquesta opció ideològica fos prioritària en la seva visió del món. Però si encapçala una llista en què podria guanyar unes eleccions per cedir-li, tot seguit, la presidència de la Generalitat a un alt exponent de la dreta neoliberal catalana, quin nom rebria aquesta operació? Seria un acte de servei per la pàtria? Un sacrifici? O senzillament fer el ximple de manera útil?

3. La via morta de Mas, en el cas que els catalans votin no a la independència el 27 de setembre, em recorda les destinacions estratosfèriques del ministre Margallo si els catalans votessin sí. Així estan les coses. I amb aquestes consideracions m'assalten altres interrogants. Per exemple: per què en unes eleccions plebiscitàries ha de comptar només la majoria parlamentària. No hem quedat que el 27 de setembre es tractarà de saber d'una punyetera vegada quants catalans del carrer, i no només quants diputats, volen que Catalunya sigui un Estat independent?

4. Dilluns vaig sentir que el senyor Miquel Iceta declarava que el que proposa la candidatura de confluència d'esquerres, Catalunya Sí que es Pot, el convenç en un 95%. I a mi això m'omple de tranquil·litat. El dia 4 d'aquest mes vaig llegir que Carme Chacón suggeria que el PSC s'aproximés al PP i a Ciutadans. El PSC està en el seu dret de concórrer en solitari a les eleccions plebiscitàries. Però per què no concórrer amb la confluència d'esquerres? Per què no assegurar un guanyador des d'un autèntic bloc d'esquerres, sense haver d'obligar els seus votants a abstenir-se o a votar l'altre sector de la dreta a Catalunya, Ciutadans i PP?

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari