Romeva... i Guardiola

La presentació de la llista unitària que encapçala Raül Romeva va estar acompanyada ahir per la notícia, avançada per aquest diari, que Guardiola la tancarà simbòlicament. Una incorporació molt ben rebuda pel sector sobiranista. Una mostra: Pilar Rahola (La Vanguardia, 21 de juliol) afirma que aquest tancament de luxe recorda quin és el sentit de la llista, quina és la seva naturalesa i per què ha nascut”. Les veus discrepants han estat mal rebudes. Ho explica E-notícies: L’excandidata d’ICV-EUiA a Girona, Marina Pibernat, ha estat insultada a Twitter “després de qüestionar el fitxatge de Pep Guardiola, que, segons ella, “és l'encarnació nacionalista catalana del self-made man yankee, el mite capitalista del noi que es va esforçar. Un altre reaccionari".

L'anunci de la llista unitària de CDC i ERC, amb el suport de les entitats sobiranistes i amb Mas i Junqueras en el quart i el cinquè lloc, però reservant a Mas la proclamació com a president de la Generalitat si la llista guanya el 27-S, ha estat el tema de la setmana (amb permís de les eleccions al Barça). Veiem-ne una mostra d'aproximacions periodístiques després del seu anunci. Julià de Jodar (La Vanguardia, 18 de juliol) creu que s'ha volgut difuminar l'absència de la CUP de la llista unitària fent creure que, malgrat tot, serà un puntal del pacte, però la "CUP no és un lloc de transacció de poders ni una organització de professionals esperant torn a les portes giratòries de les institucions, sinó un espai de lluita (...) i organització de l'independentisme anticapitalista". El mateix diari i el mateix dia publicava un editorial on afirmava que les relacions entre CDC i ERC acumulen un grau d'erosió tan gran que "podem tenir dubtes raonables sobre el recorregut de la conjunció actual", però, ara per ara, la unitat dels sobiranistes té capacitat de mobilització. I, al davant, un Govern espanyol que "no ha sabut dibuixar un nou horitzó a la societat catalana capaç de deixar en segon o tercer pla l'independentisme". Hi haurà marge per a la negociació després del 27 de setembre i els sectors reformistes de la societat espanyola haurien de trencar "el silenci mineral d'aquests darrers anys". Es titulava “L’error del quietisme”.

L'editorial de l'Ara (19 de juliol) defensava que la llista "ha sacsejat el panorama polític" i dóna un caràcter especial a la cita que farà les funcions de referèndum. Atribueix el mèrit a un Govern que prepara el procés des de fa temps des de tots els punts de vista. "Segurament pocs processos independentistes al món han tingut una maduració i una preparació tan a consciència". La llista és "explosiva, il·lusionant, engrescadora, excitant, apassionant", troba Xevi Xirgo (El Punt Avui, 16 de juliol). A l'editorial del diari, s'afirma que Catalunya "té per primer cop en tres segles la possibilitat d'obrir la porta de la gàbia espanyola". “Brindem i posem-nos de peu una altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Tot és possible i ho farem tot”, escriu Vicent Sanchís en un article que titula “Millor impossible”(El Punt Avui, 16 de juliol).

Enric Hernàndez (20 de juliol), director d'El Periódico, criticava que "la llista unitària, llustrada amb la pàtina de la pluralitat, constitueix, certament, un potent instrument per difuminar el debat ideològic i dividir els catalans entre els del sí i els del no. Serà missió dels seus rivals combatre el maniqueisme del blanc o negre". Uns dies abans havia escrit que Catalunya hauria de treure certes lliçons de la mala experiència grega: "Si les urnes gregues no han commogut Europa, és improbable que ho facin les d'una porció d'un Estat membre com Espanya. Millor no fer-nos trampes".

Joan Tapia, avui a El Periódico, considera que la llista unitària ho és només de façana, “sense cap altre projecte en comú que no sigui la desconnexió”. I es pregunta: Es pot construir un país sòlid contra tot l’arc parlamentari que no sigui Convergència, ERC i la CUP i reduint la societat civil a l’ANC i Òmnium? “No és seriós”.

Qui guanya, Mas o Junqueras?

Catalunya té per primer cop en tres segles la possibilitat d’obrir la porta de la gàbia espanyola (El Punt Avui)

L'editorial d'El Periódico (15 de juliol) sentenciava que és la llista que volia Mas i a ERC li toca explicar per què inicialment va rebutjar la llista unitària "que ara ha decidit abraçar". El tema de qui ha guanyat la partida, si Mas o Junqueras, ha estat particularment freqüentat. Salvador Sostres titulava que "Mas humilia Junqueras" (Abc, 16 de juliol). "Mas guanya temps, Esquerra perd la camisa i Catalunya s'instal·la en la incertesa i treu el cap al caos". Toni Bolaño (La Razón, 16 de juliol) escriu que Junqueras ha hagut de deixar el contorsionisme per dir "sí, amo". "Mas ha guanyat un nou match ball". En canvi, l'editorial de l'Abc (15 de juliol) considerava que Mas ha lliurat "tot el seu patrimoni polític a ERC" i d'aquesta manera ha maquillat el descens electoral que pateix CDC". Casimiro García-Abadillo (El Mundo, 15 de juliol) creu que Mas ha aconseguit que ERC "s'abaixi els pantalons" renunciant a la seva marca. "Així doncs, el Govern espanyol haurà de posar-se les piles perquè l'única força, ara com ara, amb possibilitats de derrocar el mur sobiranista a Catalunya és Ciutadans". Àlex Salmon (El Mundo, 15 de juliol) també feia servir la imatge de la baixada de pantalons d'ERC per parlar del que anomena, cercant la precisió, "llista única parcial". Enric Juliana (La Vanguardia, 15 de juliol) considera que, tot i que el combat de judo que des de fa anys enfronta ERC i CDC, junts intentaran obtenir una majoria electoral que els permeti una declaració d'independència al Parlament "amb la qual podrien estar d'acord uns dos milions de persones a Catalunya, sobre un total de 5,2 milions de ciutadans amb dret a vot". Gemma Calvet, diputada d’ERC, (El Punt Avui, 21 de juliol) es mira les coses d’una altra manera. “El gran lideratge és aquell que se sap compartit. I en això el president Mas ha estat un gran estadista i Oriol Junqueras, un visionari com Alex Salmond”. I elogia que partits com ara ERC hagin decidit claudicar d'aspiracions legítimes pel bé comú.

Més enllà de cabòries sobre qui és el guanyador amb aquesta fórmula, Jordi Borja i Joaquim Sempere (El Periódico, 16 juliol) consideren que l'independentisme representa només la meitat de la població, una força bastant inferior a la que agrupa el dret a decidir. Per això, la política més realista és tornar a posar al centre de la lluita per la sobirania nacional el dret d'autodeterminació "pretendre que podem fer el camí ignorant l'organització institucional espanyola no porta enlloc".

La llista unitària ho és només de façana, sense cap altre projecte en comú que no sigui la desconnexió (Joan Tapia)

Antón Costas (La Vanguardia, 15 de juliol) escrivia que l'opció més aconsellable era fer un pas enrere per agafar embranzida per formular propostes polítiques coherents, factibles i àmpliament compartides. Però reconeixia una dificultat: aquesta opció és la que demana més coratge personal "Són temps estranys, els que estem vivint, en què es necessita més coratge per ser moderat que per ser radical".

Xavier Antich (La Vanguardia, 20 de juliol), en canvi, creu que l'articulació de dues llistes independentistes que abasten tot l'espectre ideològic és una acció política en el sentit més estricte del terme (i cita Hannah Arendt per explicar el concepte d'acció política: el poder sorgeix entre els homes quan actuen junts i desapareix en el moment que es dispersen). Al cantó dels contraris a la independència, diu, de moment només hi ha opinions, legítimes, però opinions.

Mas ha aconseguit que ERC “s’abaixi els pantalons” (García-Abadillo)

L’audiència del Rei

Sobre l'audiència de Felip VI amb Mas també hi ha hagut molta literatura i força pirotècnica. "La notícia és que la reunió es va produir", malgrat les tensions d'ara i les que vindran després del 27-S, "encara no s'han trencat els ponts institucionals". Mas treballa per desconnectar d'Espanya, fer-ho potser amb els vots de l'extrema esquerra i no perdre feeling amb la Zarzuela "Missió impossible?", es preguntava Juancho Dumall (El Periódico, 19 de juliol)  Enric Juliana (La Vanguardia, 19 juliol) recordava que "gràcies a l'Abc hem sabut aquesta setmana" que hi ha una perillosíssima conjura de radicals per derrocar la monarquia. "En realitat no volien que Felip VI rebés Artur Mas (...) La trobada ens diu que segueix havent-hi marge per al diàleg a Espanya". D'altres ho analitzen d'una manera ben diferent. F. Jiménez Losantos (El Mundo, 20 de juliol) recrimina al Rei que no hagués abandonat la llotja després de la xiulada a l'himne a la final de Copa i es manifesta contrari a l'audiència: El Rei no pot ser abduït per la política "gallinàcia" de Rajoy fins a la seva anul·lació institucional. "A una visita que ve a esfondrar la porta no se la rep mai". Tampoc no li ha agradat a Isabel San Sebastián (Abc, 20 de juliol), que considera que Mas ha posat a prova la paciència i educació del Rei anant a dir-li sense pudor que es disposa a fracturar, "al marge de qualsevol legitimitat democràtica, la Nació de la qual Felip VI simbolitza la unitat".

Són temps estranys en què es necessita més coratge per ser moderat que per ser radical (Antón Costas)

El 27-S i després

Toni Soler (Ara, 19 de juliol) aconsella utilitzar també el discurs de la por per convèncer el sector de la societat catalana prudent i amb aversió al risc. Madrid, escriu, ja pensa en un model que demoleixi l'Estat de les autonomies. "Això és el que ens espera si el 27-S deixem passar l'oportunitat de llaurar el nostre futur". Mentre que dilluns, a la tertúlia de Divendres (TV3), on no hi havia, com és usual massa vegades, cap veu discrepant, es considerava que fins i tot els partidaris del no a la independència haurien de votar les llistes favorables per empènyer Madrid a negociar, Francesc-Marc Álvaro, que no participava en aquesta tertúlia, escrivia a La Vanguardia el mateix dia que "no sé si arribarà una suposada oferta de Madrid després del 27-S, però arribaria massa tard i no seria creïble". Joan Manuel Perdigó (El Periódico, 21 de juliol) adverteix que les coses no seran tan fàcils com es presenten. "Quan començarem a desobeir les lleis espanyoles? A partir de quin mes s’ha de deixar de pagar impostos a la Hisenda espanyola?", es pregunta. “Per fer truites s’han de trencar ous. Algú ens ho explicarà en el programa?”. Victoria Prego (El Mundo, 16 de juliol) resumia que la qüestió ara consisteix a saber "en quin moment i amb quins procediments de fet se'ls pararà els peus [als independentistes] per evitar que Catalunya acabi sent una jungla". El mateix dia, l'editorial del diari coincidia que Rajoy haurà d'emprar tots els mitjans legals, si l'independentisme treu majoria absoluta el 27-S, "per evitar una declaració immediata d'independència que, com a mínim, crearia una enorme fractura social". Abel Hernández (La Razón, 16 juliol) creu que la feble resposta del Govern de Rajoy davant "d'una provocació tan seriosa" fa que segons com respongui al plebiscit català dependrà la seva permanència en el poder.

La Diada

Una derivada de la formació de la llista amb les entitats convocants de la manifestació de la Diada fa que més d'un polític, des de Colau fins a Espadaler, hagin anunciat que si té caràcter de propaganda partidista per part dels convocants no hi aniran. "La vergonya per aquesta manipulació ha arribat fins i tot a partits independentistes, com la CUP, que ahir mateix es preguntava per l'ús excloent de la celebració". (El Mundo, 20 juliol). No és l’única acusació de manipulació. Ferran Monegal (El Periódico, 20 de juliol) titula la seva crítica a l'entrevista de TV3 a Lluís Llach "Centre de reclutament .Cat". Ariadna Oltra, argumenta, no va fer una entrevista a Lluís Llach, va ser una preciosa crida a la ciutadania fent servir Llach com a reclam. Va ser com transformar el plató en un heroic centre de reclutament per enrolar adeptes a aquesta nova i pintoresca llista. "TV3 segueix treballant l'agit-prop presidencial amb una precisió magnífica".