Saltar-se les lleis

La il·legalitat no proporciona legitimitat, per més que els seus promotors es trobin amb una victòria electoral al camí. Les dreceres o els fraus de llei són inadmissibles, siguin normes transitòries o propostes per desconnectar-se de la legalitat espanyola que condueixen a la ruptura constitucional. Lluny de reduir-se a un problema formal o a una preocupació juridicista, el fons de l'assumpte és el que cal respecte a la llei que caracteritza les societats civilitzades.

La dinàmica en què Artur Mas està embarcat des del 2012 –quan va perdre suport electoral després d'anticipar els comicis més de dos anys– s'ha basat en la creació permanent d'esdeveniments i operacions tacticistes amb les quals tensa cada vegada més la corda. Afavorit per les dificultats dels seus adversaris per organitzar una alternativa sòlida, la seva estratègia actual vol obtenir la majoria relativa dels vots en les urnes autonòmiques del 27 de setembre i aconseguir un efecte d'arrossegament sobre les eleccions generals, de manera que s'incrementi la quota d'independentistes entre el gairebé mig centenar de diputats que Catalunya envia al Congrés.

Estem davant l'enèsima pirueta del president de la Generalitat de Catalunya per sobreviure políticament. No obstant això (i salvant totes les distàncies), el cas d'Alexis Tsipras demostra els límits de les maniobres: enmig de les tensions amb el conjunt de la UE, i singularment amb els països de l'euro, el primer ministre grec va organitzar i va guanyar un referèndum que només li ha servit per assumir un pla europeu més dur que el que es va plantejar inicialment.

Per descomptat que les votacions són la base de la democràcia, a condició de no confondre deliberadament els electors. Una cosa és que el principi essencial radiqui en la capacitat dels ciutadans de guiar la direcció de la política, i una altra, que els líders enganyin o confonguin els votants amb foteses que augmenten la frustració i multipliquen les dificultats a l'hora de gestionar les situacions de crisi. Tot això es complica encara més amb les crides a saltar-se la legalitat, cosa que pot perjudicar greument els catalans, però també el conjunt dels espanyols.

La legalitat tampoc és una trinxera des d'on defensar l'immobilisme, sinó la base pels qui es reconeixen com a partidaris d'una organització de la convivència que doni seguretat als ciutadans. Pot canviar-se a través del diàleg i del pacte, mai per mitjà de decisions unilaterals. No cal organitzar una guerra entre legalitat i legitimitat, sinó, si escau, partir de la primera si es pretén obtenir la segona.

És veritat que, de moment, les declaracions a les quals hem assistit en els últims dies no passen de la fase d'intencions o de projecte, destinada a l'agitació electoral. Però Mas ha de tenir molt clar que existeixen límits en la determinació del que pot debatre's i acordar-se a les institucions autonòmiques. No hi caben propostes que vulnerin principis constitucionals, com el que atribueix la sobirania al poble espanyol, “del qual emanen els poders de l'Estat”.

El president de la Generalitat de Catalunya hauria de tenir-ho molt en compte, ja que no en va és la primera autoritat de l'Estat a Catalunya: una característica que defineix els marges dels quals disposa per manejar legítimament l'autonomia.