Santa Cecília de Montserrat

Una mica abans d’arribar a Montserrat, el petit monestir de Santa Cecília és des del segle X, la primera petjada romànica de la muntanya. Fundat el 945, és una mostra precisa de l’art medieval de la pedra i l’espai, senzill i despullat. Santa Cecília ha vist moltes coses. Ara ha deixat de ser refugi d’excursionistes, es converteix en l’Espai d’Art Sean Scully i es disposa a acollir a la tardor l’Institut Art i Espiritualitat. Què està passant a Montserrat?

Perquè tot això és cosa dels monjos, més en concret, del director del Museu de Montserrat, l’actiu i tenaç pare Josep C. de Laplana. Els experts i col·leccionistes el coneixen prou i l’abadia és conscient que el seu museu és un dels més visitats entre nosaltres. Un museu que sap adreçar-se als visitants. Fins no fa gaire els rebia en quatre llengües, català, espanyol, anglès i rus, però amb la caiguda del turisme de parla russa ja té llestos els rètols en coreà. D’aquell país, que compta amb tants catòlics, s’espera que n’hi hagi força entre els que van a Montserrat amb tanta convicció com fa més de mig segle hi anaven nuvis en viatge de noces perquè, deia la dita, "si no vas a Montserrat no estàs ben casat". Per a turisme de masses, el de la muntanya també.

Santa Cecília és una meravella, des de sempre. Convida a la contemplació a l’exterior i, ara, dintre, s’ofereix immersa en el color i la llum. El pintor irlandès d’origen Sean Scully, d’enorme reputació internacional, hi ha fet unes pintures decisives, que s’hi queden per sempre. Un dels propòsits que em vaig fer el migdia de la inauguració és de passar-m’hi un dia sencer, per veure com la llum de la jornada modula la pedra antiquíssima i rebre els colors d’aquest artista abstracte emplaçats justament així, perquè el color s’hi sumi i intensifiqui la llum canviant. Al capdavall el color no existeix pas: és percepció pura. I art.

No deixa de ser sorprenent que Montserrat doni el nom d’un artista a una església, i si no sorprèn més és perquè prou sorpreses tenim arreu i això de l’art més aviat està acabant sent cosa gairebé de catacumbes. En temps que els mecenes pràcticament han deixat d’existir aquí (ara hi ha patrocinadors, que és una altra cosa, és intercanvi publicitari), un monjo megalocal i un artista internacional s’alien i amb persistència aconsegueixen el sí de l’abadia i de la Diputació de Barcelona, que ha pagat la necessària restauració.

Sean Scully cedeix les obres, fetes exprés per a Santa Cecília, entre les quals hi ha tres petits frescos in situ. És la primera vegada que aquest home de presència rocallosa, com tallada en penya-segat d’Irlanda, pinta al fresc. La impressió que em va fer Scully el dia de la inauguració, una reunió internacional a la muntanya, és la del nòmada de l’art contemporani a qui l’èxit esclatant arreu ha posat en perill de desarrelament. Sí, és irlandès, però la seva nacionalitat la marca en realitat el camí que recorre la seva obra, o sigui que d’ell se'n parla com a artista irlandès-nord-americà. El triomf li va arribar a Nova York, on té casa i estudi. També en té a Berlín, a Londres i, des del 1994, a Barcelona.

Potser cansat de rodar i enyorat de veure reunida la seva obra prop de casa, un dia va rebutjar la proposta que li arribava del Japó de fer-hi un museu i es va concentrar aquí, en aquest projecte que li proposava el pare Laplana. Scully s’havia ofert a Barcelona, però això ja és aigua passada. La mort de la mare, a Irlanda, el devocionari que finalment va ser la seva herència, havia configurat el nucli inspirador d’una sèrie de pintures. Quan ja només n’hi quedava una, que les altres ja les havia venudes, el pare Laplana va posar la directa i aquí en tenim el resultat.

La inauguració va ser sensacional. L’artista va correspondre: la va fer coincidir amb el seu setantè aniversari i una festa al vespre per a 200 convidats en un hotel d’upa barceloní. Vol dir això que a Santa Cecília hi havia aquell migdia una representació lleugera i vistosa de la societat artística internacional: col·leccionistes orientals, galeristes de Nova York i de Londres, periodistes de la BBC i del Guardian, monjos elegants, la tropa local i l’abat de Montserrat que parlava en català, espanyol i anglès. El pare Laplana, discret, s’ho mirava.

A la tardor en tornarem a sentir parlar, quan engegui, en aquest espai formidable per tantes raons, l’Institut Art i Espiritualitat. Art i què? Continuarà.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF