Enorme pas endavant

L'acord aconseguit entre les potències occidentals i l'Iran per dilatar almenys una dècada el seu accés a l'arma atòmica representa, amb totes les seves limitacions, un enorme pas endavant. El compromís de Viena, després de 12 anys de frustrants negociacions en tots els àmbits, s'erigeix com a prova que la diplomàcia continua sent una arma insubstituïble per manegar les amenaces globals. Però serà el desenvolupament i compliment estricte dels pactes, la major part dels quals encara són en una nebulosa informativa, el que atorgui o no al document la seva dimensió històrica.

A Viena s'han congelat les ambicions atòmiques dels aiatol·làs a canvi de rescatar l'Iran del gueto econòmic i diplomàtic. En les gairebé cent pàgines del pacte i els seus annexos es preveu la reducció per a l'Iran de les seves existències de combustible nuclear, del nombre de les seves centrifugadores per enriquir urani o el desmantellament parcial de la seva infraestructura atòmica. Però, per sobre de les giragonses tècniques, l'acord entre l'Iran i Occident representa l'esforç més important des de la revolució islàmica del 1979 per establir un clima d'aproximació i confiança mútua.

En el camí de la negociació han anat quedant exigències que es consideraven irrenunciables per part dels EUA i els seus aliats; des de la liquidació de la capacitat nuclear iraniana i del seu programa de míssils balístics fins a la il·limitada capacitat inspectora dels experts de l'ONU. La nul·la credibilitat de Teheran durant dècades d'ocultament requerirà ara un exhaustiu sistema de verificacions.

L'Iran ha aconseguit el seu objectiu més preuat: l'aixecament de les sancions internacionals que mantenen de genolls la seva economia, encara que amb la provisió nominal de ser reimposades en cas d'incompliment. Les sancions han jugulat les exportacions de petroli i amputat els bancs iranians de la resta del món. L'acord significarà per a Teheran recuperar prop de 100.000 milions de dòlars en actius congelats, tornar al sistema financer i reprendre la lliure venda de cru. L'ànsia dels iranians per sortir de la prostració ha estat el motor fonamental del president Rouhani per negociar fins al final un compromís que afrontarà l'hostilitat de sectors polítics i militars molt poderosos.

Per a Obama, Viena representa el floró de la seva política exterior, pel qual ha apostat molt fort d'ençà que fa més de dos anys va iniciar la seva diplomàcia secreta cap a Teheran. El president nord-americà creu que l'acord obre un nou capítol en les relacions internacionals; en tot cas, en el seu compliment sostingut hi hauria sens dubte la llavor d'un substantiu canvi geopolític al Pròxim Orient. La resocialització de l'Iran pot il·luminar un gir, fins ara impensable, en la sagnia sectària que assola un arc que abraça des de l'Afganistan al nord de l'Àfrica, i el nervi del qual és la pugna entre sunnites i xiïtes. En aquesta guerra, en què Aràbia Saudita abandera la facció sunnita, l'Iran exerceix un paper determinant amb el seu suport al règim genocida de Damasc, al tentinejant de Bagdad o a milícies integristes com Hezbollah i Hamas.

Obama ha de convèncer un Congrés escèptic, dominat pels republicans, de les bondats d'un document que molts volen tombar. Però no només. A la Casa Blanca li toca també dissipar els temors d'aliats estratègics, com Israel i Aràbia Saudita, que un Iran lliure del dogal econòmic no utilitzarà el seu potencial per expandir el seu designi. Ni Netanyahu ni l'econòmicament totpoderosa monarquia absoluta saudita es quedaran de braços plegats davant un acord que consideren incompatible amb els seus interessos.