El Consorci per a la Diversitat Lingüística

Aquesta setmana passada es va presentar l’anomenat Informe sobre la situació de la llengua catalana, un dels múltiples estudis que proven de radiografiar l’estat de la llengua. Entre d’altres, s’alerta de les dificultats que està tenint la llengua catalana per avançar entre els nouvinguts, els quals, normalment, s’asseguren una integració lingüística per la via ràpida a través del castellà. Basta un cop d’ull a les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics 2013 per veure que el 10% de la població que diu tenir una altra llengua inicial (ni català ni castellà) es transforma en un 4,7% quant a llengua habitual, de manera que hi ha un 5,3% que canvia d’idioma, per gran majoria el castellà. És aquí on el català pateix, perquè és difícil competir-hi.

Deia Einstein (o era Mark Twain?, les fonts divergeixen) que si vols obtenir resultats diferents potser és millor que facis coses diferents, i si fins ara les estratègies de seducció habituals (cursos gratuïts al Consorci, campanyes públiques de conscienciació) han menat a uns resultats modestos, potser és hora de pensar d’una altra manera i de promoure iniciatives que, per molt extravagants que puguin semblar, res no obsta que ens siguin beneficioses. Un possible camí, encara gens transitat, ja és marcat al Pacte Nacional per a la Immigració, rubricat el 2008, el qual es planteja com a objectiu número 48 “Difondre el coneixement de la diversitat lingüística com a patrimoni de Catalunya”, tot afavorint l’ensenyament de les llengües dels països d’origen dels immigrats i difonent la realitat de les llengües que són perseguides. El propòsit és tremendament bonista, però ens pot resultar ben profitós.

Es diu que a Catalunya es parlen fins a 270 llengües, tot i que no sembla que se’n pugui mantenir més d’un 5% a la generació següent. L’abandonament de la llengua sol ser el primer i més evident senyal de voluntat d’arrelament en un territori, sobretot en benefici dels fills, però també d’automàtic desarrelament del llegat propi, en constituir-se la llengua original en un llast per a la integració en lloc d’erigir-se en equipatge cultural. Com diu el sociolingüista Albert Bastardas, “seran ells mateixos (els immigrants de primera generació) els qui triaran d’abandonar el codi grupal per pujar els fills, pensant de beneficiar-los”. Aquest abandonament, però, sol ser demorat com més consideració té el parlant de la seva pròpia llengua; així, no és estrany que estrangers residents a Catalunya mantinguin el rus, l’anglès o l’àrab amb els fills, però no és tan clar que això es faci també amb el wòlof o el tàmil. Com més “útil” s’apareix l’idioma d’origen més esforços es fan per mantenir-lo en l’àmbit familiar, i no són poques les iniciatives privades que van en aquesta línia: per exemple, hi ha membres de la comunitat russa que els dissabtes lloguen col·legis per fer-hi immersió en rus (classes de l’idioma, jocs), i en algunes mesquites catalanes s’hi ensenya l’àrab. Són, curiosament, iniciatives que “apliquen” els objectius del Pacte per a la Immigració sense que, al darrere, hi hagi hagut un esforç institucional per fer-ho.

L’abandonament de la llengua sol ser el primer i més evident senyal de voluntat d’arrelament en un territori

Cal, doncs, trobar la manera de fer encaixar l’aprenentatge del català en aquesta realitat plural, ja que l’arrelament en castellà, ràpid i eficaç, a la llarga esdevé incomplet, i conjugar-ho amb les possibilitats de manteniment de les llengües d’origen, no tan sols de les que són “importants”. Si alguna cosa ha caracteritzat Catalunya en les darreres dècades ha estat la defensa de la llengua pròpia com un projecte col·lectiu, i justament és aquest el factor que s’ha de posar en valor: no tant voler convertir el català en idioma d’integració sisplau per força, com transmetre la defensa de la pròpia llengua com un valor en si mateix, independentment del múscul cultural o demogràfic de la llengua que es parli. Es tractaria doncs d’establir un lligam d’empatia amb els nouvinguts a través de la dignificació de l’idioma, un procés ja intuït per la lingüista Carme Junyent: “Persones d’arreu del món han descobert a Catalunya que la seva llengua és tan valuosa com les altres i han recuperat un sentiment que tots ens mereixem: el gaudi de la llengua”.

La integració lingüística no s’ha d’entendre (només) com el fet que els estrangers aprenguin català, sinó (també) com l’establiment de punts de trobada, d’espais comuns, en els quals s’asseguri la presència de la llengua de l’altre, per exemple amb classes dels idiomes que no trobaràs en acadèmies. Òbviament, no cal que l’administració organitzi cursos de manding, quítxua o mossi, però sí que s’estableixin lligams suficients amb les comunitats immigrades per atreure’ls als espais de socialització: així, no haurien de ser escoles privades o mesquites, sinó casals d’entitats, centres cívics i escoles públiques, els llocs on es pogués assegurar el coneixement de les llengües noves a través de cursos autogestionats per aquestes comunitats.

I, sobretot, han de ser les aules del Consorci per a la Normalització Lingüística, transmutat en Diversitat Lingüística. No només s’hi ha de fer català. Cal posar els espais disponibles a l’abast, per exemple, de pares que no saben català perquè hi duguin els fills, que parlen català, a aprendre wòlof. I a partir d’aquí, traçar complicitats i sinergies. S’ha de fer alguna cosa diferent si volem resultats diferents.