Mor Omar Sharif

Hi havia tres llegendes envoltaven l'actor egipci Omar Sharif: la seva bona mà amb les dones, les seves emprenyades homèriques i que els seus dies començaven al migdia. Totes eren certes, i totes ben visibles. També els seus gustos refinats, la seva bona planta i la seva passió pel bridge. Tota aquesta saviesa en la manera de viure i en la interpretació s'han acabat avui al Caire, on la llegenda del cinema ha mort als 83 anys.

Qualsevol entrevista amb l'ídol suposava primer esperar que el protagonista de Doctor Jivago, Che, Funny girl, La nit dels generals i de desenes de films egipcis, l'home que sorgia de la immensitat del desert a Lawrence d'Aràbia, signés autògrafs a tort i a dret: fins i tot els últims dies va mantenir la fama mundial.

Sharif parlava un espanyol precís: quan va guanyar una mica de diners va portar la seva família a Madrid, i fins que va morir la seva mare, el 1998, l'intèrpret passava llargues temporades a Espanya. "No hi he tornat perquè em fa molt mal el record, però tinc nebots i nebots néts madrilenys", recordava al festival de Granada el 2009. L'actor va viure sempre en hotels, amb poques possessions, i fins a inicis d'aquest segle, com a bon jugador apassionat, es movia de torneig en torneig de bridge. Fins i tot va escriure d'aquest joc de cartes al Chicago Tribune. "Vaig arribar a perdre un milió de dòlars en una nit. Ho vaig deixar perquè m'he centrat en els meus néts. El meu fill Tarek viu al Caire amb els seus tres fills". Encara que va seguir treballant fins al final dels seus dies (la seva última pel·lícula és Rock the Casbah, del 2013), era molt crític amb el seu passat. "Doctor Jivago era mitjana, la segona part d'El señor Ibrahim y las flores del Corán sobrava... Només salvaria algunes de les meves primeres pel·lícules amb Youssef Chahine i Lawrence d'Aràbia" . Ja no veia cinema. "Només m'atreuen a la tele els films muts de Chaplin".

Nascut cristià –es va convertir a l'islam per casar-se–, Sharif parlava molt sobre l'entesa entre religions i al final es definia com a ateu: "Com que sóc bondadós, quan les coses m'anaven malament Déu em posava pel·lícules perquè tornés a guanyar diners. Sospito que a Espanya no m'entendrien, i a Egipte em matarien".

"De la meva galanteria", confessava a Granada, on va rebre un premi del Festival de Cinema, "ja no en queda res. Des del 2004 no tinc parella. Bé, ara sí, dues de 35 anys, una al Caire i una altra a París, però quedem per sopar de tant en tant. Quan acabem ens fem dos petons a la galta i cadascú a casa seva".