Les hormones omplen l’escenari del Grec

“Em costa obrir-me a les persones, ser jo mateixa”, diu amb veu tremolosa Gayatri López, estudiant argentina de 16 anys. “Però hi ha una cançó…”, afegeix gesticulant nerviosa, vestida amb pantalons curts, top cenyit, vambes. Una llum tènue la il·lumina a l'escenari del Teatre del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Al seu costat, onze adolescents més estan asseguts, escoltant-la en silenci. Fins que comença a sonar a tot volum un tema pop de moda. Immediatament nois i noies s'aixequen i comencen a dansar furiosament, com si estiguessin a la seva habitació sense que ningú els veiés. L'escena forma part de l'obra 2015 com a possibilitat, que sota la direcció de Didier Ruiz y La Compagnie des Hommes es va estrenar ahir al Festival Grec.

La cançó a la qual havia al·ludit Gayatri a l'escenari és també el seu tema preferit en la vida real perquè l'espectacle no és una obra teatral normal i corrent: els actors s'interpreten a si mateixos, parlen de la seva vida. Tots són alumnes d'entre 15 i 18 anys de l'Institut Consell de Cent, l'Institut Milà i Fontanals i l'Institut Miquel Taradell. El grup es va oferir a participar en el “experiment”, en el qual hi havia dos requisits per al càsting: no haver interpretat mai i tenir motivació, explica Ruiz. El resultat és una col·lecció de retrats sobre l'adolescència. Els estudiants despullen la seva ment davant l'espectador explicant les seves pors, les seves opinions sobre l'amor, la mort, el futur o el sexe. L'argument de l'obra és la seva realitat. “Ens donen una idea de la joventut que no imaginem”, relata Ruiz. Des del mes de maig han assajat cada cap de setmana. “Els preguntàvem temes i reflexionaven. Parlar com si estiguessis a la cuina dels teus pares requereix temps, i treballar amb adolescents és difícil. Però el resultat és sorprenent”, afirma el director, que ha comptat amb l'ajuda del coreògraf Tomeo Vergés.

“Tenen una opinió sobretot claríssima, i arrosseguen situacions familiars dures. El més important és que són molt tolerants. L'obra és un fresc de la societat”, assenyala Didier. Un dels adolescents, per exemple, arrenca així en iniciar-se l'espectacle: “Tota la infància l'he passat a l'Índia amb la meva germana, la meva mare, les meves ties. Per mi les dones representen sacrifici i amor”.

“La cançó escollida per Gayatri és B-R-A-V-E, de Sara Bareilles”, lletrejaven dimarts totes les noies a l'uníson després d'un assaig tècnic, al seu camerino, mentre menjaven galetes de xocolata i tafanejaven els seus mòbils. La música és el fil conductor de l'espectacle, l'alleujament. “Pots ser sorprenent, pots ser la persona rebutjada o ser la reacció violenta de la falta d'amor d'algú. Pots començar a alçar la veu. Vull veure't ser valent”, diu Brave.

Els adolescents confessen que han madurat durant els assajos. “He après a escoltar les opinions dels altres”, exemplifica Sonam Nawaz, de 17 anys i originària del Pakistan. “La gent és molt superficial. De seguida diuen que ets idiota, que vas de guais. Aquí hem pogut ser nosaltres mateixos, comprendre, acceptar-nos”, respon Ingrid Font, de 16 anys, mentre mira de reüll la petita granota de color texà que vesteix en la funció, es toca el llarg pèl ros, confessava que potser li deia al noi que li agrada que anés a veure-la actuar. “Ens van fer preguntes íntimes. Com expliques els canvis en la pubertat, la regla, el teu pes? Va ser xocant”, afegeix.

Les representacions de 2015 com a possibilitat es prologaran fins diumenge. No és la primera vegada que Ruiz treballa amb adolescents. Però aquesta és més especial: el director s'emociona en relatar que és el primer cop que treballa a Catalunya. Ruiz és francès, però parla un català perfecte. “La meva àvia era de Lleida. Es va exiliar durant la dictadura de Primo de Rivera. Als 40 anys vaig pensar que no havia d'oblidar mai d'on provinc, així que vaig aprendre l'idioma a la Sorbona”, detalla. Ja havia intentat portar un dels seus muntatges a Catalunya. El 2009 va dirigir una obra a Argelers amb supervivents de camps de refugiats que viuen al Rosselló. El treball es va fer en català i francès, amb el vent assotant in situ els records de la gent gran. No va poder estrenar-lo a la terra de la seva àvia, però està orgullós de poder radiografiar ara les noves generacions de catalans. “Si el futur són els meus nois, podem estar tranquils”, conclou.