Les joies amagades del Grec

Quan festivals com el Grec de Barcelona ofereixen en la seva programació un centenar d'espectacles, la selecció ajustada a economies i temps lliure, sigui la que sigui, sempre comporta un punt de frustració. Estem davant esdeveniments que no es permeten fiascos previsibles, ni ofertes de baixa estofa, motiu pel qual és pràcticament inevitable deixar de veure espectacles essencials, gairebé ineludibles, dels que és fàcil que emergeixi la sensació penedida de desencert, per no haver estat triats.

D'altra banda són ofertes, de vegades molt humils, que competeixen amb els grans gurus, com els que hi ha aquest any: Serrat, Alain Platel, Wajdi Mouawad, Albert Pla, Pascal Rambert, Diego el Cigala, Jean Claude Carrier, Els Joglars, Jordi Savall i les parelles Mario Gas-Josep Maria Pou i Bárbara Lennie-Israel Elejalde, tots, carnassa per cercadors d'èxits que, segurs del seu bon gust, no es plantegen arriscar-se.

Però entre uns i altres, sempre hi han els més febles. Acostumen a ser els espectacles de circ, per l'estigma que arrosseguen. Però això s'ha acabat.

El Grec ha programat tres espectacles de circ. Tres espectacles de circ que cal destacar per la seva gran aportació als nous llenguatges amb què expressar aquest gènere mil·lenari, lligat a un imaginari col·lectiu erroni. Il n'est pas encore minuit, és realment excepcional; com si es tractés d'un Joan Brossa reciclat, els poemes visuals que aporta la francesa Compagnie XY no s'expressen a través d'objectes, sinó a través de torres humanes i cossos, amb què en aquesta ocasió explora la relació entre l'individu i el grup, una cosa que els membres d’XY fan diàriament, ja que es tracta d'una companyia assembleària formada per 22 acròbates que prenen les seves decisions després de debatre.

En contrast amb propostes circenses visuals hi ha un teatre de text de qualitat, que sorprèn i amaga dins seu càrregues de profunditat que van directes a l'estómac. Un teatre que explica històries de l'aquí i de l’ara, sorgides d'una cosa tan familiar per a tothom com els aeroports que mai van servir com a tal, el sacrifici del compromís, els desnonaments, la malversació de recursos, la necessitat de les revoltes, la investigació científica... En aquests territoris devastats pels temps que ens ha tocat viure trobem Bangkok, d’Antonio Morcillo; Penso en Yu, de Carole Fréchette; El carrer Franklin, de Lluïsa Cunillé i La tortuga de Califòrnia, de Daniela Feixas. Molt interessant i molt més marcat políticament és The Civil Wars, de Milo Rau, espectacle aixecat per l’Institut Internacional per a l’Assassinat Polític, on es dibuixa una retrat gens amable de l’Europa contemporània.

Dins dels espais per a les bogeries trobem necessàries i beneïdes L'últim cabaret. Un espectacle/exposició interactiu on, com a homenatge i desdramatització sobre la mort, sorgeixen reflexions poètiques i filosòfiques analitzant els diversos i fins i tot absurds usos que poden donar-se en els taüts.

Tampoc falten experiments atractius: Ninet'InfernO, on un compositor i director teatral (Roland Auzet), un actor excepcional (Pascal Gregory, el fetitxe de Chéreau), un acròbata sorprenent (Mathurin Bolze) i una orquestra simfònica se submergeixen en passions amoroses; Aquil·les o l'estupor, un retaule escènic d'humor i drama amb ballarins, actors i músics i els dos muntatges de la companyia Adrien M / Claire B, on conflueixen tecnologia, coreografia i arts digitals. Molt més propera a la dansa queda una de les petites joies amagades del Grec: The Guest, inspirada en el text d’Albert Camus i erigida per la reconeguda companyia de dansa noruega Zero Visibility Corp.

I enmig de tota aquesta macrooferta a l’antic teatre un bon grapat de joves i teatrers emergents ofereixen noves maneres de relacionar-se amb el públic a través de formats escènics innovadors. Com emergent és també la companyia La Calòrica, de la qual es comença a parlar en els circuits dels ben assabentats gràcies a Bluf, premiat al Festival Temporada Alta i amb el qual arriba al Grec.