Tsipras, el parallamps cremat del Govern grec

Divendres, passades les nou de la nit, el primer ministre grec, Alexis Tsipras, va recórrer a peu acompanyat dels seus col·laboradors més propers la curta distància (600 metres) que separa el seu despatx de la plaça de Syntagma, plena a vessar per una multitud –25.000 persones segons la policia, quatre vegades més pels organitzadors– en el tancament de la campanya pel no del referèndum que avui se celebra. La comitiva es va veure engolida per la munió, sense el perímetre de seguretat necessari per garantir la integritat del cap d'un Govern que només cinc dies abans havia tancat els bancs i imposat un corralito per evitar el col·lapse financer.

Va ser el mateix Tsipras qui havia demanat fer aquella entrada en comitiva, –potser l'última en el poder, si el triomf del sí tomba el Govern i obliga a convocar eleccions– per saludar la gent. “Tenim el suport popular, que és el millor guardaespatlles possible”, va dir als seus col·laboradors, amb aquella tranquil·litat tan seva aparentment incòlume fins i tot enmig de la pitjor crisi recent del país.

Tsipras (Atenes, 1974), el primer ministre més jove de Grècia, és un model de sang freda (o de serenitat, el concepte que més repeteix en els seus discursos, ja sigui animant al vot a les places o en la taula de tafurers de Brussel·les); un grec de classe mitjana, enginyer civil i seguidor del Panathinaikos, a qui les insipideses –el simple fet que es fes càrrec de Grècia en el pitjor moment possible, i sense cap experiència de govern ni coneixement de l'Estat– només li han passat la factura d'uns pocs quilos de més, i cap cabell blanc.

Poli bo de l'executiu durant bona part del temps –el dolent, el polèmic titular de Finances, Iannis Varufakis, gairebé aconsegueix fer-li ombra, sense aconseguir-ho–, Tsipras és avui un parallamps cremat després de cinc mesos de descàrregues inclements: de les institucions, les cancelleries i els mercats. Per uns, com l'analista de l'oposició Alcis Galdakas, la imatge que millor descriu el líder de Syriza és la d'un cadàver (polític) jove i bell, com el dels herois clàssics. “Tsipras ha viscut la política exactament com una estrella del rock, una vida intensa però curta. I la política li ha donat molt més a ell que al contrari, ja és hora que s'acomiadi”, assenyala. Per d'altres, com el veterà Dimitris Jristú, que va ser membre de l'executiva del partit, la seva manca d'experiència, combinada amb les dificultats, s'han conjurat en contra seva: “Ha comès dos errors cabdals: la ingenuïtat de pensar que l'acord era sobre qüestions tècniques, i no una negociació política real, i la d'ignorar, amb certa ceguesa fins i tot bienintencionada, el grau de disfuncionalitat de l'Estat”.

Qui va ser capaç de trencar el bipartidisme vigent durant quatre dècades va fer els seus primers temptejos en política en la lluita estudiantil, liderant amb 16 anys l'ocupació d'una escola. El 2006 es va colar a l'alcaldia d'Atenes, amb el 10,5% dels vots, i el 2008 es va alçar com a líder de Synapismós, el germen del que poc després seria Syriza, coalició de grups socialistes, maoistes, trotskistes i verds. Amb ell, Syriza va passar d'aconseguir el 3,3% dels vots a les generals del 2004 a fregar la majoria absoluta al gener del 2015, amb el 36,3% de suports. En paral·lel al seu ascens, Grècia es precipitava cap a a un abisme que, com la multitud que se'l va empassar en el míting de divendres, amenaça d'endrapar-se'l a ell i al seu Govern, un equip en què davant de l'electritzant presència de Varufakis, hi ha personatges que en els últims dies l'han empès en direccions oposades: l'ala esquerra de Panayotis Lafazanis, ministre d'Indústria, enfront de la moderada actitud del respectat vicepresident, Iannis Dragasakis. Malgrat les tendències centrípetes, tots coincideixen a afirmar que la decisió del referèndum va ser únicament seva. Una fugida cap endavant, un desafiament gran, una figura retòrica en un quadern ple de deures.

El novembre passat, després de participar com a estrella convidada en l'assemblea fundacional de Podem a Madrid, va ser complimentat pels seus amfitrions amb un bufet informal en un local del barri de Lavapiés, tancat per a l'ocasió. Havia intervingut poc abans en olor de multituds en l'acte, on va ser aclamat com el primer ministre que seria dos mesos després. Entre enhorabones, autofotos i encaixades, la impertorbable presència d'ànim de Tsipras, potser cansat, o sobrepassat, va requerir uns minuts de retir de la massa humana que l'envoltava i en una cantonada, tot sol, va canviar el gest d'aclaparament que traspuava per la serenitat que avui també, segurament, l'acompanya.