Pis de vampirs per compartir

Els vampirs són com nosaltres. Sí, d'acord, viuen centenars d'anys i beuen la sang de les víctimes. Però, d'altra banda, tenen problemes semblants als nostres. Comparteixen pis amb companys que no renten els plats, no saben què posar-se per sortir de nit ni molt menys entenen les noves tecnologies. Al cap i a la fi cal ser comprensius: van néixer fa segles. Per explicar la seva vida quotidiana, un equip televisiu s'ha introduït amb càmeres en el dia a dia d'en Viago, en Deacon, en Vladislav i en Petyr, quatre amics que comparteixen un apartament a Wellington i la passió per la sang aliena. El resultat d'aquest plantejament tan delirant és Lo que hacemos en las sombras, etiquetada per The Guardian com a millor comèdia de l'any i que s'estrena avui a Espanya, un magnífic mockumentary (film de ficció rodat com si fos un documental).

“De petit, estava obsessionat amb els vampirs, així que hem estat molt respectuosos amb la seva mitologia. No hem intentat trencar cap regla, sinó portar-los a l'actualitat i tractar amb honestedat el folklore i la tradició cinematogràfica que els envolten", va defensar Jemaine Clement, codirector juntament amb Taika Waititi, en l'estrena. Lluny de la saga de Crepuscle, els cineastes han revisat Nosferatu, s'han inspirat en el Dràcula de Gary Oldman i en falsos documentals com This is Spinal Tap. A més, les seves muses inclouen des dels programes de History Channel fins a Big Brother.

En el fons, Clement li deu molt a la televisió: el duo còmic musical Flight of the Concords, que compon juntament amb Bret McKenzie, va acabar protagonitzant una sèrie d'HBO. Tant ell com Waititi tenen experiència en teatre, cinema i petita pantalla, davant de la càmera i també al darrere.

Tots dos, no obstant això, arrossegaven el seu gran projecte, ja que la idea se'ls va acudir ja fa 12 anys. Convençuts que era un tresor, la van custodiar gairebé sense comentar-la a ningú. Van arribar a rodar un curt homònim, però els va costar vuit anys més donar a llum el llarg, que es va estrenar a Sundance el 2014. Fins i tot van haver de llançar una campanya de micromecenatge per portar el film als Estats Units. Des de llavors, gairebé només hi ha hagut aplaudiments. I riures, molts riures.

“Vam escriure un guió però no el vam donar als actors. Més aviat el descrivíem, però sovint no els donàvem frases, bàsicament perquè no en teníem”, ha explicat Clement. Per aquest motiu bona part de les seqüències són fruit de la improvisació i la química entre els actors, amics també en la vida real. A Lo que hacemos en las sombras hi ha bromes molt absurdes, des d'un paral·lelisme entre un sandvitx i la virginitat fins a una baralla de carrer entre vampirs i homes llop. L'absurd es fa present en cada minut.

El límit de l’humor

La pel·lícula fins i tot inclou un malencònic vampir nazi, que enyora els bons temps del Führer. En temps de debats sobre els límits de l'humor, Clement ha reivindicat el dret a fer befa de tot: “Els que no volen que riguis dels nazis són els autèntics nazis. Si no en féssim bromes, haurien guanyat, i això no ho podem permetre”.

Els protagonistes també van riure molt durant el rodatge. Tant que els directors van mantenir la càmera encesa tota l'estona. D'una banda, així no hi havia manera de perdre's una ocurrència tan espontània com genial. De l'altra, esclar, es van trobar amb 130 hores de metratge per editar. Després d'un primer muntatge que només incloïa gags, i un segon massa centrat en la història, finalment han aconseguit condensar les dues ànimes de la comèdia en 83 minuts.

També han aconseguit, potser, ampliar el mapa cinematogràfic del seu país. Perquè últimament Nova Zelanda a la gran pantalla només és sinònim de Peter Jackson i d'El Senyor dels Anells. De fet, el cineasta va col·laborar en la producció de Lo que hacemos en las sombras, i els films fins i tot comparteixen un escenari: el turó on Frodo s'amagava dels Espectres de l'Anell al film de Jackson. Tot i que aquella era una història fantàstica de mags, hobbits i orcs. Aquesta, en canvi, és de companys de pis vampírics: és a dir, totalment real.

Jemaine Clement li deu molt a la televisió: el duo còmic musical Flight of the Concords, que compon juntament amb Bret McKenzie, va acabar protagonitzant una sèrie d’HBO