“Sóc un botiguer de la música; no vull gestionar un gran èxit”

Jordi Llansamà (Barcelona, 1967) va fundar una discogràfica només per editar Corn Flakes, un grup que li agradava. D’això en fa 25 anys. Al llarg d’aquest temps BCore, el seu segell, s’ha convertit en un referent del hardcore a Espanya i Europa, però també s’ha anat obrint a artistes més pop per arrodonir un catàleg ampli i variat que, sense perdre personalitat, ha posicionat el segell davant d’un públic molt divers. I això amb un model empresarial propi del senyor Esteve de Santiago Rusiñol, un esperit de formigueta que fuig dels cants de sirena dels grans èxits per moure’s en àmbits controlables on una relliscada no comporti més que un petit problema sense implicacions per a la resta de la discogràfica. Fins avui, el sistema ha funcionat: el seu catàleg té 280 referències i edita entre vuit i dotze discos a l’any.

Pregunta. Vint-i-cinc anys d’empresa. Vostè és tot un empresari...

Resposta. No, de cap manera, no tinc fusta d’empresari, sinó de botiguer, sóc un botiguer del món de la música. Com a empresari no serveixo, no sé manar, no sé delegar, no em considero un bon cap...

P. Per no ser-ho, l’empresa ha funcionat prou bé...

R. Potser. De tota manera, admiro la gent que porta grans empreses, a mi em resultaria impossible. Tinc clar el meu model de negoci i fins i tot no m’agradaria fer un pelotazo a l’estil Dover. Per una banda estaria bé, però la feinada i l’allau de problemes que comporta fa que no ho desitgi. M’estimo més vendre 1.000 còpies de cada disc i reeditar-ne 500 si funciona que no pas créixer desmesuradament, més enllà de les meves estructures.

P. Però l’èxit és imprevisible. I si un dels seus grups triomfa a gran escala?

R. El vendria, de manera que el marrón anés a un altre i jo en cobrés un percentatge. Una cessió a tercers. No vull gestionar un gran èxit.

P. Aquesta actitud té a veure amb els seus posicionaments hardcore, més propis d’escenes petites?

R. No, té a veure amb les coses que no m’agraden del negoci

P. Que són...

R. El negoci pròpiament, la seva part comercial. No m’agrada viatjar per negocis, vendre motos, els sopars de feina, la festa posterior... Aquesta mena de faràndula no m’agrada. M’agraden la creativitat, planificar un llançament, pensar les cobertes, el so, aconsellar els grups, treballar amb ells...

P. I com fa els diners?

R. Estant atent a moltes petites coses. Tinc una editorial que em fa propietari dels drets dels artistes que publico, sembla que l’streaming va a més, i de fet ja és el 80% de la nostra facturació digital. Fem una mica de management, venem discos, els propis i els de catàlegs que ens agraden, cobrem per comunicació pública dels grups del segell que actuen en festivals... No vivim d’una aixeta, sinó de moltes que degoten.

P. Percentualment significa...

R. Que de drets fem un 40%, un 30-35% de venda de discos i un 20% de management.

P. I fa una política comercial conservadora.

R. Mai em jugo més d’un dit i des dels inicis pago les inversions amb el que he tret de llançaments anteriors. En tota la meva vida professional només he demanat un crèdit, no vull tenir deutes.

P. És un model de negoci molt humil, no?

R. Que ara imiten les multinacionals, que a més del seu negoci tradicional han creat departaments per fer tiratges molt curts de reedicions, entre 500 i 1.000 exemplars. Abans no feien cas a aquesta part considerada minsa de negoci, i ara sí.

P. El lema de les seves accions de celebració diu: “25 anys adaptant-nos”. No és una mena de claudicació?

R. Al contrari, vol dir que encara som uns inadaptats, vol dir 25 anys d’adaptació en certa mesura fallida. Sóc el que sóc des de sempre.

P. Però segur que vostè ha canviat més que el mateix hardcore.

R. Sí, abans al hardcore hi havia més esperit de comunitat, feies l’Interrail per veure concerts a Europa i dormies a casa de gent que no coneixies. Abans, quan veia algú amb una samarreta d’un grup de hardcore, el parava i xerrava amb ell; ara això no té sentit, tot s’ha massificat.

P. I vostè segueix fidel als seus gustos de fa 25 anys?

R. Continua agradant-me l’actitud hardcore, l’agressivitat, les frases contundents, anar al gra. M’agraden encara els meus clàssics, com Black Flag, Agnostic Front, Buzzcocks, Clash, Bad Brains... però ja no escolto només hardcore com abans.

P. I què escolta de nou?

R. Las Grecas, Luis, Chorbos, Los Chichos... Aquelles produccions de Luis de Carlos amb gitanos i bandes de rock sonen de meravella. Es notava que estaven fetes amb l’estómac, que no són un producte adulterat. M’agraden els grups espanyols dels seixanta i setanta, el garatge... Ja no sóc un talibà del hardcore.

P. És cert que de jove feia proselitisme intensiu del hardcore?

R. Sí, li posava al meu pare discos de Decibelios per intentar que li agradessin. Ara ja no ho faria.

P. I a casa seva?

R. La meva dona, a la qual vaig conèixer en àmbits musicals, és més d’àcid jazz i música negra. Només li vaig prohibir que posés els seus discos al costat dels meus, no fos cas que els contaminés.

P. I a la seva filla de cinc anys li posa hardcore?

R. No, ella està creixent en un ambient on sona música constantment, no cal pressionar, ja arribarà. El que sí que aconsello és no posar als fills música de nens; estan molt oberts i poden escoltar qualsevol cosa.