Laia Costa, primera espanyola a guanyar un Lola, els Oscar alemanys

El mes de febrer passat, una actriu barcelonina es va convertir en una de les grans estrelles de la Berlinale, el festival de cinema de Berlín. Laia Costa, als seus 29 anys, protagonitzava una arriscadíssima aposta: Victoria, un thriller amb discoteques, persecucions amb cotxe i tirotejos, de 140 minuts de durada, rodat en un únic pla seqüència. Sense trucs. Ahir a la nit, davant de 2.000 persones, Costa, gràcies a aquell increïble esforç, es va convertir en la primera espanyola a guanyar un Lola, els premis del cinema alemany, que arribaven a la seva 65a edició, i es va endur el guardó a la millor actriu protagonista. Victoria, a més, va aconseguir cinc guardons més: millor pel·lícula, direcció, actor protagonista, música i fotografia. Com va dir divertit el director Sebastian Schipper: “El crim val la pena”.

Victoria ha derrotat rivals tan poderoses com 13 minuts, d'Oliver Hirschbiegel (El hundimiento), sobre un dels atemptats als quals va sobreviure Hitler, o Beloved sisters, de Dominik Graf. Al contrari que la resta de premis cinematogràfics nacionals, com els Goya, els César, els David de Donatello o els Oscar, els Lola sí que tenen recompensa econòmica i reparteixen tres milions d'euros.

Costa competia contra un pes pesat del cinema alemany, Nina Hoss, per Phoenix, i Katharina M. Schubert per Ein Geschenk der Götter. Durant la seva participació a la Berlinale, Costa, coneguda a Espanya pels seus treballs televisius a Bandolera, El tiempo entre costuras i Polseres vermelles, explicava: “Ningú s'esperava tant èxit. El procés per si mateix ja va ser meravellós. Tenia ganes de viure a l'estranger. Vaig estar tres mesos a Berlín: dos assajant, i el tercer vam rodar en tres dies diferents per tenir tres preses entre les quals escollir. Un pla seqüència és molt vistós, però per aconseguir que funcioni, abans cal preparar minuciosament el procés. Schipper volia molta improvisació, i per obtenir aquella llibertat havíem de tenir clar tot l'equip la nostra comesa”.

Victoria, que dóna nom al film, és una espanyola que balla en un club berlinès a l'inici de l'acció. Fa un parell de mesos que és a la ciutat, on ha arribat fugint del seu passat de bona noia. A la sortida coneix quatre nois, i es cauen bé. No obstant això, la nit es complica: per resoldre un deute, la banda comet un atracament i el joc es torna perillós. És a dir, que en aquell pla seqüència hi ha discoteques, curses amb cotxe, bromes, mort… “Dins de la seva complexitat, no sentim cap pressió. Jo patia pel càmera. Imagina't que cau per les escales o no entra al cotxe a temps. Totes tres vegades vam arribar fins al final: la presa definitiva ha estat triada per una qüestió de ritme”.

L'actriu, després del seu pas per televisió — “m'agrada molt la carrera petitona que tinc”— en el qual també ha participat a Cuéntame un cuento, estrenarà a final d'any Palmeras en la nieve, un dels probables èxits de taquilla de 2015 amb Mario Casas i Fernando González Molina com a director. Victoria es podrà veure pròximament a Espanya.