Del llatí a una llengua planera

El 2013, el mateix any en què Jorge Mario Bergoglio es va convertir en Francesc, l'actor italià Toni Servillo va protagonitzar dues pel·lícules. A La gran bellesa representa un periodista elegant, decadent i descregut que es mou com un peix a l'aigua per una Roma a imatge i semblança seva. A Viva la libertà, Servillo es desdobla. Interpreta un polític cansat i seriós que, quan fuig assetjat per les intrigues, el partit el canvia pel seu germà bessó, una persona divertida i sense prejudicis que diu als mítings veritats com un temple, i fa renéixer en els seus votants perplexos la fe en la política. Francesc va aterrar una tarda del mes de març a la Roma de La gran belleza —cardenals en Mercedes, bisbes aficionats als jocs de poder— i, davant el dilema que se li obria sota la balconada de la plaça de Sant Pere —fer de papa norma i corrent o refundar una Església malalta—, va mirar la gent, va somriure i va dir: “No us oblideu de resar per mi”.

Li faria falta. Alguna cosa dins d'ell havia canviat en els pocs metres que separen la Capella Sixtina de l'anomenada “habitació de les llàgrimes”, la sagristia on, com marca la tradició, va deixar la roba de cardenal i es va vestir amb la sotana blanca de papa. Els qui el van tractar durant els seus anys d'arquebisbe de Buenos Aires i el segueixen freqüentant ara diuen que Jorge Mario Bergoglio no sembla el mateix, com si —igual que passa a la pel·lícula Viva la libertà— l'haguessin canviat per un germà bessó, potser amb uns quants quilos de més. “Allà feia cara de pomes agres”, assegura Mariano Fazio, argentí i vicari general de l'Opus Dei, “i ara té un somriure permanent”.

El que li resulta més complicat és canviar una mentalitat feta per no canviar

Quan, en els seus temps d'arquebisbe, Bergoglio havia de venir a Roma, ho feia de mala gana, s'hi quedava els dies imprescindibles i amb prou feines se li coneixia cap altra activitat social que la caminada entre el seu allotjament a Vía della Scrofa i els palaus del Vaticà, a l'altre costat del Tíber. Si a això hi afegim que, durant el conclave del 2005 en el qual va ser triat Joseph Ratzinger, Jorge Mario Bergoglio va rebutjar voluntàriament la seva possible candidatura, sembla clar que l'ara papa combregava amb la dita de “Roma veduta, fede perduta (Vista Roma, perduda la fe)”. El Govern de l'Església li semblava un veler arrogant destinat al naufragi. Ara, en canvi, se'l veu feliç, i la seva activitat frenètica —pública i privada— té una fi molt clara: reflotar l'Església recuperant el discurs de Jesucrist. Peti qui peti. Contra vent i marea.

Bergoglio és conscient que canviar l'Església de manera radical té molt de risc

El primer de tot i el més difícil de la seva tasca és canviar el Vaticà. No les finances sempre tenebroses de l'IOR. Ni tampoc els diferents dicasteris perquè la tronada burocràcia es torni eficaç —a Joan XXIII li van preguntar: “Quanta gent treballa al Vaticà?”, i “el papa bo” va respondre: “Aproximadament, la meitat”—. Ni tan sols el més difícil per a Bergoglio està sent canviar les lleis internes perquè la fins ara decorativa justícia vaticana —el fingit procés al majordom de Joseph Ratzinger n'és l'exemple més clar— posi d'una vegada contra les cordes els pederastes amb sotana. El que li està resultant més complicat al papa argentí és canviar una mentalitat feta per no canviar. Una poderosa xarxa de vanitats de color porpra —la casta vaticana— que va aprofitar la llarga malaltia de Joan Pau II i la incapacitat per manar de Benet XVI per dirigir l'Església com tecnòcrates aliens a les preocupacions de la gent.

Només la renúncia desesperada de Ratzinger —“les aigües baixaven esverades i Déu semblava adormit”, va dir a manera de testament— va fer possible un canvi que Francesc va inaugurar a través del llenguatge. Del llatí a una llengua planera. La seva forma de parlar, senzilla, directa, les seves frases que denunciaven sense embuts el dolor dels oblidats i la insolidaritat del poder, va iniciar una revolució que, dos anys després, no para de créixer. Com va subratllar Barack Obama, el seu lideratge moral no només concerneix els cristians, va començar a bastir-se el dia que, sobre un altar construït amb les restes dels naufragis, va clamar a Lampedusa contra la globalització de la indiferència: “Qui de nosaltres ha plorat per les joves mares que portaven els seus fills sobre les barques?”. Des d'aquell viatge iniciàtic, Bergoglio no s'ha apartat de la perifèria. I, durant la seva visita a Rio de Janeiro, Francesc va pronunciar unes frases que poden ajudar a entendre l'encíclica sobre ecologia —un dur al·legat a favor de la terra i en contra dels qui la usurpen— i bona part del seu comportament heterodox.

En el vol de retorn a Roma, un periodista li va preguntar si no havia tingut por en viatjar en un cotxe tan petit, amb la finestreta oberta i gairebé sense protecció —l'escorta es va ficar en un carreró sense sortida i la gent el va envoltar—. El papa Francesc va respondre: “La seguretat és fiar-se d'un poble. Sempre existeix el perill que un boig en faci alguna, però la veritable bogeria és posar un espai blindat entre el bisbe i el poble. Prefereixo el risc abans que aquesta bogeria”. Bergoglio és conscient que canviar l'Església de forma radical, posar el Vaticà de part del poble i no del poder, utilitzar una encíclica per denunciar els abusos dels més rics de la Terra, té molt de risc i una mica de bogeria.

Hi ha cardenals que miren Bergoglio com els jerarques del vell partit de la pel·lícula Viva la libertà miraven el germà bessó del seu líder desaparegut: amb desconfiança, arribant a dubtar del seu seny. No saben on vol arribar ni tan sols si ho aconseguirà. Però veuen que allà baix, a la plaça de Sant Pere i sobre tots els telenotícies del planeta, la gent ha tornat a escoltar.