Retorn a la casa del ritme

Hi ha un moment molt emocionant al principi de cada edició del Sónar. És quan accedeixes al Village seguint la remor de la música que arriba des de lluny, com si anessis rere la melodia d'un flautista d'Hamelin tecno, i et trobes aquella massa de so poderós, pulsatiu, amb els greus fent-te massatges a l'ànima o qualsevol òrgan sensible per dins, entre el coll i l'engonal. Et quedes aturat un segon per la intensitat del retrobament i la bufetada sonora i et dius com una impossible Karen Blixen fan de The Chemical Brothers: “Sóc on he de ser”.

Aquest migdia s'ha repetit la cerimònia d'inauguració al recinte del Sónar de Dia a la Fira de Montjuïc. Encara més emoció si és possible perquè des del 2013, quan el festival va canviar d'ubicació, arribes al Village i les seves esplanades d'herba (artificial) a través d'una rampa corredor que suggereix intensament el passatge del Coliseu pel qual entraven els gladiadores. De fet alguns dels que hi han accedit d'hora lluïen mirades decidides dignes dels companys de Màxim Dècim Meridi, això sí, amb xancletes.

Ha estat possible trobar-se amb els directors del Sónar que s'han barrejat amb la tropa per tastar el primer ambient. Sergio Caballero, allunyat de les vanitoses elegàncies d'altres directors d'esdeveniments similars –de fet l'altre dia no el deixaven entrar al seu propi festival–, tenia tot l'aspecte d'un guiri perdut a la recerca de la platja de la Barceloneta. Fins i tot portava una tovallola a l'espatlla. He aprofitat per suggerir-li la instal·lació d'una piscina al Village, que seria bo de veure. I m'ha contestat empal·lidint: “Només faltaria”.

El recinte del Sónar és tan enorme que no te l'acabes. Al Sónar+D és possible veure coses que no creuríeu, literalment. L'oval sound controlat per ordinador, i sobretot el que ofereixen els equips de realitat virtual. Un jove amb la samarreta del Bayern de Munic semblava que caçava mosques amb un visor que li tapava mitja cara. Vés a saber què veia. Pel que sembla –la cua ja era llarga– uns indígenes navahos que floten davant teu mentre estàs en aquell tràngol cibernètic. En un altre àmbit que permetia experimentar també amb la realitat virtual, diversos usuaris estaven asseguts en el que semblaven els bancs d'una àrea de descans d'autopista –sensació augmentada per una gran imatge d'una fageda a la paret– concentrats en les seves màscares amb un aspecte així com del Ciclop de Patrulla X.

Al Sónar+D és possible veure coses que no creuríeu, literalment

D'un cubiculum han brollat grans aplaudiments per a un individu en una tarima. No era el Club de la Comèdia, sinó Yancey Strichton fent la xerrada Defining creative freedom, part de la programació del congrés del Sónar+D paral·lel a la part ludicomusical del festival.

Ja al Village ha estat possible fer una succinta estadística de vestuari: bermudes 42, pantalons llargs 8, biquini 1 –però quin biquini!–. Val la pena apuntar que una noia portava un vestit de plàstic, cosa que l'obligava a mantenir-se a l'ombra. Punxava en directe Skygaze des d'una mena de guinyol lateral de l'escenari i ja hi havia gent ballant. Els espectadors han anat entrant a tongades, com un poble nòmada escampat que torna de l'exili als seus llocs de culte per a les cerimònies del solstici (tan proper, ja). Han arribat amb els seus tatuatges, ulleres polaritzades, talismans, barrets de mil tipus i almenys un amb un porro d'herba colossal (ha estat generós amb els veïns). S'ha constatat el curiós fenomen ornitològic que els ocells rebutgen sobrevolar el Village i marxen ales ajudeu-me davant les envestides sonores. Són poc moderns, els ocells: una altra prova que descendeixen directament dels dinosaures.

Aquest any, com en altres festivals europeus, al Sónar no es poden fer servir diners en metàl·lic: la polsereta d'accés serveix de moneder electrònic que cal carregar en punts Cashless del recinte –de moment semblen suficients–. Aquest enviat especial s'ha carregat 15 euros que s'ha gastat en una hamburguesa ecològica + una coca-cola zero + una cervesa per a una italiana que s'ha queixat mansament i flirtejant d'haver-se deixat tots els calés a Torí i estar deshidratada. Tornant a l'hamburguesa, era espectacular (també), digna de The Spotted Pig, el bar preferit de Lou Reed en un altre Village –el de Nova York–. L'oferta gastronòmica, distribuïda simpàticament en camionetes vintage, és variada. De l'amanideta al cebiche i el burrito de pollastre, sense oblidar la parada de botifarra catalana. Caldrà veure què passa amb ritme de servei i el sistema de pagament quan això estigui a petar. De moment, al Village hi passa aire, i noies molt guapes i nois musculats, tots amb aspecte radiant (encara), i sona la música…