Messi dirimeix la seva tragèdia argentina en la Copa Amèrica

No hi ha res pitjor a l’Argentina que dir-li a algú que és un “pecho frío”. Si és un futbolista i juga en la selecció, és un pecat mortal. Si ets el millor jugador del món, Leo Messi, és una tragèdia que esquerda un país que no sap ni vol viure sense el futbol. Messi i la seva pàtria viuen una relació complexa digna d'un psicoanalista, una altra de les especialitats de la zona. L’Argentina es divideix entre els que creuen que Messi mai serà Maradona i els que estan convençuts que fa temps que ha demostrat que és molt millor. Els messistes somien amb una Copa Amèrica que serveixi per consagrar-lo. Les ganes que ell està mostrant al camp semblen donar-los la raó, encara que només ha fet un gol, i de penal. Els maradonians saben que mentre no guanyi un Mundial, ells poden estar tranquils. Veure el futbol en grup a l’Argentina implica trobar-se sempre amb els dos bàndols. Cada error dóna la raó a un, cada gol a un altre.

“Messi està empetitint la bretxa amb el públic argentí”, explica des de Xile Daniel Arcucci, periodista esportiu, biògraf de Maradona amb el seu llibre Conocer al Diego. “Els que queden a l'altre costat ara només tenen l'argument que no ha guanyat el Mundial. I si no diran que no ha regatejat sis anglesos, com en Diego. Només al final de la història es farà el balanç. Maradona va aconseguir la perfecció el juny del 1986. Ningú ha fet això. Ni Pelé. Però Messi ha allargat el seu nivell de competitivitat com ningú abans, ni Maradona ni Pelé. Messi és un primer músic en una orquestra. Maradona era un solista sense partitura. Tots dos són genis”, resumeix Arcucci.

Messi i l’Argentina, la història d'un drama que alguns imaginen amb final feliç. Ell sempre ha volgut ser argentí i només argentí, però ha viscut a Barcelona des de nen i la seva manera de comportar-se l’allunya del compatriota mitjà. “La seva petita tragèdia és que sempre ha estat fidel a l’Argentina però ha trobat el rebuig dels seus. Això està canviant, i es capgirarà si guanya la Copa Amèrica, però ha estat així molt de temps”, explica el periodista Sebastián Fest, autor del llibre Ni rey ni Dios, Lionel Messi, la verdadera historia del mejor.

“La seva manera de ser és profundament antiargentina. És tímid, reservat, semimut. Ara està canviant. El tatuatge que s'ha fet també és un símptoma, ja és com els altres, no és un nen impol·lut. Messi va viure des dels 13 anys en un ambient perfecte, en una urna de vidre, li costa connectar amb un país que aquells anys es va enfonsar, on res funciona bé. De vegades és tan perfecte que els argentins no l’entenen”, assegura Fest.

Tots creuen que està canviant. Des de fa uns anys, els argentins segueixen la Lliga espanyola i la Copa d’Europa com si fos un campionat nacional. Veuen jugar Messi cada setmana. S'hi identifiquen. El senten parlar i veuen que després de 15 anys vivint a Barcelona encara parla de Rosario: manté fins i tot l'accent de la seva ciutat d'origen. “Això està creant més identificació. Ja no és tan llunyà. Però encara molta gent es pregunta per què no juga tan bé a la selecció com al Barça. Messi necessita guanyar aquesta Copa Amèrica perquè deixin de dir-li que juga bé pels euros però no per la samarreta”, insisteix Fest.

En qualsevol cas, molts creuen impossible que Messi aconsegueixi la identificació que va tenir Maradona amb els argentins. I això no té a veure amb el futbol, sinó amb la seva personalitat. Maradona és un geni de la paraula i això el fa perdurar. Encara avui els periodistes el busquen a ell i ell busca el micròfon. Es necessiten. I això fa que mai desaparegui, més fins i tot que el record dels gols. “Messi pot viure sense la premsa, Maradona, no”, explica Juan Pablo Varsky, una estrella radiofònica argentina amb el seu programa No somos nadie. “Encara avui pot fer frases genials”, recorda. Fa un mes, per atacar Luis Figo en la seva pugna pel control de la FIFA, li va llançar un dels seus dards: “Té menys paraula que l'amic de la guineu [que era mut]”. I poc abans, a l'abril, va entrar de ple a provocar Messi. "Messi ha fet 300 gols. Jo en vaig fer, crec, uns 200 o una miqueta més, en tota la meva carrera. Però el que passa és que els meus eren més bonics”. I va reobrir el debat. "Messi està trobant el seu estil, però l’està matant amb gols, això et fa accelerar el pas; tot i que el trobarà molt ràpid. Jo, des d'un primer moment, vaig tenir el meu estil, i aquest és l'avantatge que li puc tenir", va rematar.

Necessita guanyar aquesta Copa Amèrica perquè deixin de dir-li que només juga bé per diners

“És impossible explicar l’Argentina sense Maradona i Maradona sense l’Argentina”, assenyala Fest. “Maradona s’ha comportat sempre com un Déu, als argentins els encanta que insulti Bush, que estimi Castro, molts l’odien, però aquesta forma de ser tan protagonista li dóna una connexió especial”, assegura. “Hi ha argentins que estimen la forma de ser de Messi, però molts admeten que en realitat som com Maradona”, admet Arcucci. Varsky creu que el problema de la connexió entre els argentins i Messi és dels primers, no de la Pulga. “Com es pot anomenar pecho frío un paio que va tenir el caràcter de posar-se injeccions tota la vida per créixer? Ni pecho frío ni boig, és un animal competitiu. Estem acostumats a la sobreactuació. El Leo proposa el contrari. Jo ho prefereixo. La nostra manera de ser et porta del 't’odio' al 't’estimo' en tres minuts. El Leo és sempre el mateix. Són els argentins els que canvien”.

Després dels dos primers partits, en què l'equip i el mateix Messi han patit i han sabut patir, els argentins comencen a somiar que aquesta vegada sigui la bona, després de la frustració enorme del Mundial, que molts atribueixen a Messi i a la seva manera de jugar la final. “Hem de saber ser durs”, va dir dimarts l'estrella del Barça després de la victòria ajustada contra l’Uruguai. Els experts el veuen en plena forma. “Ha madurat. A Berlín es va reivindicar. Tots deien que el Barça va arribar tan lluny per Guardiola, i ell va demostrar que no, que la clau eren els jugadors, i sobretot ell. Ara està concentradíssim”, assenyala Varsky. “No és el mateix del Mundial, és un altre, arriba en plena forma”, resumeix Fest. Sempre quedarà l'ombra de Maradona, però una victòria ajudarà a dissipar-la. “Aquest país és nostàlgic, aquí hi ha el tango. S'idealitza el passat. És impossible competir amb la perfecció de Maradona del juny del 1986. Però crec que cada vegada menys argentins tenen aquesta brega amb Messi”, insisteix Varsky.

A l’Argentina tot és futbol. Per explicar fins i tot la política es recorre a símils futbolístics. Els intel·lectuals escriuen sobre la pilota com si parlessin de filosofia. Ara pot arribar a president un home com Mauricio Macri que es va fer famós per dirigir el Boca Juniors i té com a rival Daniel Scioli, que amb 58 anys ha comprat un equip de futbol sala de primera divisió per poder-hi jugar ell de tant en tant. Per això aquí parlar de Messi és tocar una qüestió d’Estat. Amb el futbol a l’Argentina es burlen dels amics quan el seu equip va malament. Però mai es fa broma. I menys amb la selecció. El futbol en aquest país és una cosa molt seriosa. I només aquest esport inesgotable definirà si la tragèdia de Messi té final feliç.