L’Argentina s’imposa a l’Uruguai i ja és primera de grup

L’Argentina i l’Uruguai van disputar la primera final de la Copa Amèrica el 17 de juliol del 1916. Noms com Brown, Olazar, Isola, Badaracco, Heissinger, Chaco, Hayes, Marán, Gradín, Saporiti i Piendibene, van quedar inscrits en una acta que forma part de la història i del mite. Poc importa ja qui va defensar cada escut. La fundació del clàssic del Río de la Plata es remunta a la fundació del futbol mateix. Transcendeix la trivialitat de la documentació. No menys casual és que Javier Pastore vestís de blau i Álvaro Pereira, de celeste, ahir dimecres a la nit a La Serena. Tots dos van tributar un moment sublim en el minut 64 d'un partit vertiginós. Pastore va rebre la pilota d'esquena i la va passar de taló entre les cames de l’oponent. Es va girar com un ballarí i va tornar a fer-li un túnel a Rodríguez per completar la passada a Zabaleta, que va pujar per la banda i va fer la centrada forta al primer pal. Agüero va picar, es va avançar a Giménez i es va llançar en planxa aprofitant fins al final l'acció. El cop de cap amb prou feines va desviar la pilota a la xarxa. Va ser un golàs. Una guspira d'eficàcia en el xoc estèril. L'únic gol d'un enfrontament centenari, fraternal i brau.

“Ells han proposat un partit dur, de xoc”, va dir Messi, a peu de camp, quan l'àrbitre va xiular el final; “no volien jugar gaire. Nosaltres hem intentat entrar d'una banda a l’altra i ells recuperaven i jugaven llarg de seguida. Per sort ha arribat el gol del Kun i nosaltres hem lluitat el partit fins al final. Preferim jugar d'una altra manera, però també hem de saber ser durs”.

L’Argentina va alleujar la tensió acumulada durant la primera setmana del torneig. La primera victòria li permetrà guanyar confiança. No li va resultar senzill. L’Uruguai va obligar a disputar cada pilota dividida amb la urgència de l'última. Tant amb les contres del veloç Cavani que replegats sobre el seu camp formant dues línies fèrries comandades per Álvaro González i Arévalo Ríos, els uruguaians van posar a prova els nervis i els pulmons dels adversaris. L’Argentina reuneix talent a dojo però li costa posar-lo en ordre. Sembla una cosa natural en un equip que s'acaba de reunir. L'empat de dissabte contra el Paraguai, en l'últim minut (2-2), va accentuar els dubtes en els jugadors. En faltar claredat, com va dir Messi, van acceptar el cos a cos.

“Seguiu insistint!”, cridava Martino des de la banqueta. Hi havia tan pocs espais, tanta confusió, tan poca precisió en les passades, que el seleccionador argentí devia pensar que els seus jugadors corrien el risc de distreure's, o de precipitar-se. No va ser així. Biglia i Mascherano van manejar els temps amb rigor i al cap de mitja hora Pastore va començar a adquirir importància. El jugador d’enllaç del PSG es va elevar per sobre dels presents fins a situar-se en el mateix pla que Messi. Entre els dos, representants digníssims d'una llarga tradició d'improvisadors, van arribar on no arriba el mètode, les pràctiques, l'ensinistrament. Van aprendre sobre el terreny. Van anar teixint el joc segons s'entenien amb els companys. De poc fins a conduir les maniobres a l'àrea de Muslera.

Biglia i Mascherano van manejar els temps amb rigor i al cap de mitja hora Pastore va començar a adquirir importància. L’enllaç del PSG es va elevar per sobre dels presents fins a situar-se en el mateix pla que Messi

L’Uruguai no només va resistir. Es va desplegar traient profit de qualsevol lliurament fallit dels jugadors argentins. Cada pèrdua de pilota trobava la rèplica d'un moviment coordinat de Lodeiro, Rolán i Cavani, trio avançat d'un atac general. No és un secret que a aquesta selecció argentina li costa replegar-se i robar la pilota. La defensa és una activitat incòmoda per a la majoria. La variant de Biglia per Banega va ajudar a compensar-ho. I així van arribar al descans. Empatats, desgastats, i colpejats a parts iguals. Martino ho va veure des de la tribuna perquè l'àrbitre el va expulsar per protestar.

No hi ha registre de l'entrenador argentí en el clàssic del 1916. Llavors, el que feia l’alineació era el vell Juan Domingo Brown, el capità de l’Alumni. A La Serena, els successors van evocar els pioners. “Més ràpid!”, cridava Messi. Va resultar estrany veure aquest home introvertit interpretar el paper de capità, manar, orientar. El va molestar quan els seus companys jugaven a més de dos tocs perquè cada segon afegit era un temps que guanyava la defensa feroç d’Arévalo en les basculacions. Va ser un partit vibrant, esgotador, en certs moments magníficament ben jugat, i en ocasions desagradable i interromput. Gairebé sempre emocionant.

Fins al gol d’Agüero, passada l'hora, Messi no va aconseguir crear desequilibris seriosos. Muslera li va treure dues pilotes sobre la ratlla. Després Rolan va tenir ocasió d'empatar, però el seu cop de cap va rebotar en el peu d'un defensa. El mateix que Abel Hernández, el xut des de mitjana distància del qual per poc no sorprèn Romero.

L’Argentina es va imposar patint fins a l'últim córner. Pel camí va tornar a recordar que més enllà de les intermitències i els errors, segueix sent l'equip que millor ha jugat al futbol en aquesta Copa Amèrica. Són constància d'això algunes combinacions memorables i el doble túnel de Pastore, obra mestra d'un clàssic immortal.