Els migrants a la frontera entre Itàlia i França: “No tornarem enrere!”

L'única propietat que tenen és un paper amb lletres que van desapareixent. Un document oficial que, en anglès i àrab, explica a qui el vulgui llegir que el seu portador, Abhim Sindy, té 21 anys i va viure com a refugiat de guerra en un campament de Darfur (Sudan) fins que, fa tres mesos, van matar l'últim familiar que li quedava viu i va decidir partir cap a Europa. Ara és aquí, està a punt de passar la seva quarta nit al ras sobre l'escullera del poble italià de Ventimiglia, a només uns metres de la frontera amb França, tancada i barrada per als pròfugs d'Àfrica.

L'Abhim està sol al món, però no aquí. Ja són més de 200 els migrants —sudanesos com ell, però també de Somàlia, Eritrea, el Senegal i Etiòpia— que s'han topat amb la decisió de França de tancar les fronteres a la immigració que arriba d'Itàlia.

A primera hora del matí d'ahir dimarts, un gran desplegament de la policia antidisturbis va aconseguir traslladar-ne alguns a unes dependències annexes a l'estació de Ventimiglia. Va haver-hi crits, forcejaments, algun ferit lleu. Una gran majoria va aconseguir resistir, a l'espera que la Gendarmeria francesa rebi l'ordre de deixar-los passar. L'Abhim i la seva terrible història n'és una.

“Després d'enterrar l'últim dels meus germans”, relata mentre desplega un foli, “vaig demanar a l'Administració del campament que em donessin un document oficial que pogués ensenyar en arribar a Europa. M'havien dit que les portes estaven obertes per als refugiats de guerra”. Els seus veïns d'escullera van afegint les seves pròpies experiències al relat de l'Abhim. “Líbia és molt pitjor que el desert”, diu un jove eritreu, i tots assenteixen.

“Vaig marxar del Sudan ara fa vuit mesos", relata un compatriota de l'Abhim, "allà no es podia viure, però quan vaig arribar a Líbia vaig entendre que potser m'havia equivocat. Allò era pitjor que el meu país. No hi ha govern ni autoritat, és un desastre. Em van ficar en una presó. Em deien que no podria sortir fins que la meva família aconseguís pagar els 2.500 dòlars del rescat. Dos mesos i mig després, vaig aconseguir escapar-me i trobar una feina en una indústria agrícola. Allà, en comptes de pagar-me amb diners, ho van fer amb un passatge a Itàlia en un pesquer ple de gent que volia escapar-se d'Àfrica. La meva idea era reunir-me amb una jove, també sudanesa, de la qual m'havia enamorat a Líbia. Però ella va marxar abans i, per les notícies que he aconseguit reunir, ja ha arribat a Suïssa. Jo m'he trobat amb el bloqueig de la policia francesa. Aquesta tarda m'han dit que els italians volen ficar-nos en un avió i enviar-nos altre cop al Sudan”.

Rebel·lió de les regions

És una de les mesures, potser la més improbable, que es plantegen les autoritats italianes davant la situació de crisi que viu el país per l'arribada massiva de pròfugs, la falta d'espai als centres d'acollida, la rebel·lió de les regions del nord a acollir més immigrants i, ara, el bloqueig de les fronteres per part de França.

Al capvespre, sobre l'escullera de Ventimiglia, la majoria dels presents roman en silenci. Uns dormiten, d'altres resen. Només els més joves del grup s'atreveixen, des de lluny, a cantar-los en anglès als gendarmes francesos: "No tornarem enrere! On són els drets humans? On és Europa?".