El paper del canvi

L’acabada d’elegir alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va deixar anar durant la campanya electoral que planejava engegar una moneda social local. La idea bàsica és que botiguers i particulars puguin canviar euros per una nova divisa que es creï a la ciutat i que serveixi per donar sortida a productes o serveis a un preu més baix o amb avantatges. Els treballadors públics també podran cobrar una part del sou en la nova moneda. Joan Ribó, el flamant alcalde de València, de Compromís, també va proposar en campanya la creació d'una moneda social. Aquestes divises especials serien convertibles a la moneda oficial del país, a tipus de canvi paritari, per facilitar-ne l’ús.

Els projectes de Barcelona i València no són revolucionaris. En realitat tenien moltíssims precedents: la lliura de Bristol al Regne Unit, el Chiemgauer de Baviera (Alemanya) o el Sol-violette de Tolosa (França). Dins d’Espanya, hi ha altres monedes locals, com l'Ekhi de Bilbao, el RES de Girona i el PUMA de Sevilla. No hi ha dues divises iguals. Algunes es limiten a l'àmbit d'una ciutat i agrupen un nombre reduït d'empreses i ciutadans –200 negocis i 2.000 particulars en el cas de la divisa francesa, i 600 companyies i 3.000 particulars en el de l'alemanya–, i d’altres, com el WIR de Suïssa, inclouen 45.000 empreses i s'usen en tot el país.

Barcelona no és el primer Ajuntament que es planteja pagar part dels sous públics en divisa local. “L'alcalde de Bristol va acceptar rebre tot el seu salari en moneda social. Altres treballadors del Consistori també reben en aquesta moneda una part”, explica Ciaran Mundy, director de l'empresa que gestiona la divisa amb el banc de la ciutat. La lliura de Bristol, com el Chiemgauer o el Sol-violette, té el suport d'entitats financeres locals.

Andreu Honzawa, de la Social Trade Organisation, fundació dedicada a la promoció de monedes complementàries, argumenta que a Suïssa el banc que disposa d’aquesta divisa proporciona crèdits a les companyies de la xarxa “a un tipus d'interès inferior al de la resta de l'economia, de l’1%”. Les pimes tenen accés a crèdit barat durant una recessió i poden mantenir el seu poder de compra.

Quins riscos comporta inventar una moneda? José Carlos Díez, professor de la Universitat d’Alcalá, assenyala que el pla de pagar part del salari dels funcionaris en moneda local és “la pitjor manera d'elevar la despesa pública”. Argumenta que si no es té un banc que doni suport als nous valors amb l'euro, podria perdre credibilitat i, per tant, valor. El resultat seria una hiperinflació. Díez recorda el cas de l’Argentina, on es va pagar els funcionaris amb diverses monedes paral·leles que es van anar devaluant. Per això augura que els treballadors públics de Barcelona preferiran cobrar en euros.

Juan Torres, professor de la Universitat de Sevilla, en discrepa. Perquè es doni aquesta situació, raona, hauria d'haver-hi més divises de les que requereix l'economia, una cosa improbable a Espanya, on la demanda és inferior a l'oferta. La finalitat d'aquestes monedes és complementar l'euro, argumenta l'acadèmic, al mateix temps que “dinamitzen l'oferta” comercial.

El catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra José García Montalvo hi veu un altre inconvenient: l'escassetat d'empreses on poder gastar-la. “Si es pot gastar a pocs llocs i té pocs usos, la gent preferirà l'euro. I si és possible canviar-la, tampoc interessarà, perquè podràs fer el mateix [que amb l'euro]”.

Una de les monedes socials més importants d’Espanya és el RES de Girona. “Les empreses que s’hi sumen augmenten la seva facturació entre un 3% i un 5%”, expliquen des de l'empresa gestora. Aquesta moneda agrupa 444 pimes, més del doble que el 2013, i la fan servir més de 3.000 ciutadans.

Però Espanya no té un marc legal que doni cobertura a aquestes divises. Les companyies només poden abonar al fisc l’IVA en euros. Els impulsors de la lliura de Bristol van acordar amb el Consistori “poder pagar els impostos” en aquesta divisa, explica Michael Lloyd-Jones, gestor en cap de la moneda. “Això va ajudar que els negocis veiessin que és [un mitjà de canvi] legítim”, afegeix.