Lorenzo aconsegueix la quarta victòria consecutiva i ataca el liderat de Rossi

Ha decidit deixar-se d'invents. Ha optat per no buscar més i quedar-se amb el que tenia, que era una traçada neta i una finor en les maniobres pròpia del delineant més brillant. I com, a més, s'ha esforçat també per no pensar més del compte sobre la moto, el pilotatge de Jorge Lorenzo ha acabat abocant un full de temps digne del robot més precís. Com si fos una màquina i no un xaval nascut a Palma qui muntés aquella Yamaha tan completa. La fusió del pilot i la moto és tan perfecta a hores d'ara del campionat que el mallorquí ja suma quatre victòries consecutives. I ho aconsegueix per primera vegada a la seva vida. Com ho ha fet no dista massa del que s'ha vist a les cites anteriors.

A Lorenzo, tant li fa no ser el més ràpid en una volta, no li preocupa no ser capaç de fer la pole position, perquè n'hi ha prou amb ser el més constant, el més regular, el que gestiona millor el desgast dels pneumàtics, i, especialment, el més competitiu amb el dipòsit ple, el que s'entén millor amb l'embragatge, el que arrenca millor quan s'apaga el semàfor. I així, des de la primera corba a l'última, va imposant el seu ritme fins a aniquilar lentament qualsevol rival.

La seva primera víctima al circuit de Montmeló ha estat un ambiciós Marc Márquez. El d'Honda ha volgut suplir amb el seu talent el que la moto encara no li dóna. I ha tornat a tibar la corda més del compte. I la corda s'ha trencat. Una altra vegada. S'ha posat de seguida a prop de Lorenzo, ja que sabia que quan li donés uns metres de més, s'escaparia. Ha fet esforços per portar la moto amb tota la finor de la qual és capaç, conscient que la màquina, agressiva, discutidora i tossuda, no li fa gaire cas últimament. Però encara així, cada frenada ha estat un suplici. Especialment la del final de la contrarecta que arriba a la llarga corba número deu, coneguda com la corba de La Caixa, a la zona de l'estadi, aquella en la qual el de Cervera ha acumulat tants errors en la seva carrera –que li preguntin al jove Pol Espargaró del 2012– , i aquí ha estat on s'ha deixat una altra cursa més.

Márquez ha errat en la frenada (volta tres) i per evitar copejar la moto de Lorenzo s'ha obert i se n'ha anat lluny, amb tan mala sort que tant ell com la seva moto han acabat a la grava. Fi de la història. Fi del Mundial. Després de caure també a Mugello fa dues setmanes ja està a 69 punts del líder, Rossi.

Valentino ha estat la segona de les víctimes d'aquest Lorenzo a la recerca de la perfecció. Impossible bregar-hi si un no arriba diumenge amb els deures fets. I això és el que li passa a l'italià, un autèntic depredador els diumenges que, no obstant això, s'adorm els dissabtes. Classificar-se malament, en la tercera fila habitualment, el penalitza la primera part de les curses. L'esforç i els segons perduts a intentar remuntar posicions acaba per fer inútil la seva constància a la pista. És cert que és capaç de rodar al ritme del seu company d'equip en la segona meitat de la cursa, però si arriba a la seva altura, com va passar a Montmeló, pot ser ja massa tard. Sobretot si el mallorquí és capaç de recuperar la velocitat que s'ha deixat pel camí i tornar a rodar dos o tres dècimes per volta més ràpid, com ha fet en aquest Gran Premi de Catalunya. Avisat que Rossi se li apropava, Lorenzo ha imprès un ritme encara més gran en les últimes voltes, així de còmode se sent amb la seva M1. Així guanya. Pura constància.

Pedrosa, molt més lent que els seus col·legues, però emocionat per tancar una bona cursa a casa, ha estat el supervivent del dia en una jornada en la qual s'han succeït les caigudes. El de Castellar del Vallès ha preferit reduir el ritme i assegurar el tret abans que acabar on ho han fet alguns altres, a terra. Ha estat el cas de Crutchlow, de Pol Espargaró, de Dovizioso, o d'Aleix Espargaró, que ha caigut quan faltaven cinc girs. Mal final per a la seva primera pole amb Suzuki.