Concert amb vaguistes

Els acomodadors de l'Auditori i el Gran Teatre del Liceu en vaga indefinida van aprofitar dilluns l'última gran cita simfònica de la temporada per radicalitzar les seves accions reivindicatives. Per primera vegada des que van iniciar, el 30 d'abril passat, una aturada indefinida en protesta per les retallades i la precarització de les seves condicions de treball, un grup de vaguistes va aconseguir accedir a la sala de l'Auditori per expressar les seves protestes durant la celebració del concert de la prestigiosa Orquestra Simfònica de Ràdio Colònia (WDR) sota la direcció del seu titular, Jukka-Pekka Saraste. El soroll provocat pels vaguistes, dins i fora de la sala, va trencar la concentració dels músics, va provocar errors i desajustaments i va impedir al públic gaudir de l'últim concert de la temporada d'Ibercamera.

La nit va començar amb un soroll eixordador. A la porta d'accés a l'Auditori de Barcelona, Josep Maria Prat, president d'Ibercamera, intentava rebaixar el clima de tensió donant la benvinguda amb una encaixada de mans als abonats que accedien a l'interior de la sala després de travessar un passadís barrat amb protecció policial.

Les xiulades, els crits –i també insults– no presagiaven una vetllada musical plàcida. La unió dels acomodadors de l'Auditori i el Liceu va multiplicar els seus efectius a les portes d'accés a la sala simfònica i van aconseguir que el soroll infernal de xiulets, botzines i sirenes es colés a l'interior de la sala, fet que va entorpir l'actuació dels músics.

Un grup de vaguistes, situats estratègicament a les llotges laterals del segon i tercer pis, van esperar que, amb un quart d'hora de retard, s'iniciés la vetllada; mentre la formació alemanya i el seu titular acompanyaven el jove violoncel·lista armeni Narek Hakhnazaryan en el Concert per a violoncel d'Antonín Dvorák, van llançar fulls de mà des de diversos punts de la sala, fet que va provocant molt enrenou. Les curses dels vaguistes per evitar ser detinguts pel personal de seguretat van contribuir a trencar encara més la concentració dels músics i el públic.

El concert, que va començar amb un quart d'hora de retard, va ser sistemàticament entorpit per una acció reivindicativa que va passar factura a l'orquestra, al director i de forma molt especial al jove violoncel·lista Narek Hahnazaryan, avisat a última hora per substituir Natalia Gutman, que va cancel·lar la seva actuació per malaltia. A més dels nervis lògics del debut, i encara més tocant un dels concerts més bells del repertori, va haver de fer front a un nivell de contaminació sonora que va impedir apreciar els matisos i la qualitat del so d'aquest jove músic, medalla d'or en l'últim Concurs Internacional Txaikovski de Moscou.

Malgrat les incidències, Hakhnazaryan va mostrar la seva personalitat amb un so rodó, ben controlat, una tècnica molt eficaç i un sentit del cant que va oferir moments d'un lirisme profund. L'espectacular propina –un Lamento del compositor i violoncel·lista italià Giovanni Sollima que fusiona admirablement el cant amb el so del violoncel– va despertar autèntic entusiasme pel desplegament de recursos tècnics i expressius.

Potser per l'analítica i distant direcció de Saraste, potser per la impossibilitat de gaudir del concert sense agressions sonores externes, amb el necessari silenci, l'actuació de la formació alemanya –una miqueta descompensada i sorollosa a la Patètica de Txaikovski que tancava el programa– no va aconseguir l'èxit esperat.