Encriptar o no encriptar

Des de fa temps hi ha una subtil guerra de posicions entorn de la privadesa. D'una banda, governs i agències d'intel·ligència; de l'altra, organitzacions de la societat civil i de defensa dels drets humans. És una guerra llarga, en la qual l'avantatge inicial dels segons es va convertir en sonora derrota per KO després dels atemptats de l'11-S a Nova York, amb una lenta, difícil però contínua recuperació d'aquests segons des que Snowden va confirmar públicament l'existència d'un programa de la NSA de vigilància global de les comunicacions anomenat PRISM. En l'últim round, els segons han aconseguit limitar els poders de la NSA i que l'ONU es posicioni a favor de l'encriptació i l'anonimat on line.

Ja ha plogut molt des del 2001, quan el Parlament Europeu va iniciar una investigació sobre l'existència d'un sistema global d'intercepció de les comunicacions privades i comercials, anomenat llavors ECHELON. Les investigacions havien començat l'any 2000, amb l'objectiu de descobrir si els Estats Units i els seus aliats estaven espiant il·legalment les comunicacions globals en el que alguns van anomenar un “Gran Germà sense causa”. La primavera del 2001, una delegació de la UE va viatjar a Washington per fer indagacions, però les seves contraparts nord-americanes van cancel·lar totes les visites i els EUA van tornar a negar, malgrat les evidències, l'existència del programa. Al juliol la delegació va presentar el seu informe, que va ser acceptat pel Parlament el 5 de setembre del 2001. Dies després queien les Torres Bessones.

Les conseqüències polítiques de l'atac d'Al-Qaida són de sobres conegudes: la Patriot Act, PRISM i la creació de “portes posteriors” en els sistemes de comunicació de grans empreses per accedir a les dades dels usuaris de tot el món sense cap mena de supervisió judicial.

Snowden va inaugurar el 2013 el tercer round d'aquest combat particular, fet que va permetre a les organitzacions de defensa dels drets humans recuperar la iniciativa i entonar un llargament silenciat “ho veieu?”. Des de llavors, tots els actors del combat es troben en un cos a cos que sovint empara l'immobilisme. Els governs europeus volen explicacions dels EUA, però sense trencar relacions. L'Amèrica Llatina es posiciona per liderar la iniciativa legislativa en protecció de la privadesa, però Dilma Rousseff anuncia amb Mark Zuckerberg una controvertida iniciativa per proporcionar wi-fi gratuït a les faveles en unes condicions que alguns han denunciat perquè vulneren el principi de la neutralitat de la xarxa, la llibertat d'expressió i la igualtat d'oportunitats. I mentrestant, el llargament anunciat reglament europeu de protecció de dades s'eternitza entre passadissos i pressions inconfessables.

L'últim ganxo, no obstant això, se l'han apuntat les organitzacions de la societat civil. El relator especial de les Nacions Unides per a la promoció i la protecció de la llibertat d'expressió acaba de publicar un informe dedicat exclusivament a defensar l'anonimat on line i l'encriptació com a requisits per al gaudi de la llibertat d'opinió i expressió. La posició del relator sorprèn perquè fins ara en general es parlava de l'encriptació com alguna cosa negativa, pròpia de qui té alguna cosa a amagar.

Encriptar és el procés matemàtic pel qual un missatge o qualsevol tipus d'informació és convertit a un format que només pot llegir (desencriptar) la persona a qui va dirigit el missatge, impedint o dificultant la intercepció. Països com el Brasil, Veneçuela, Rússia, Austràlia i alguns europeus posen impediments legals a l'encriptació, arribant fins i tot a prohibir-la en les seves constitucions i ignorant així que la major part de les nostres converses ja són secretes i no utilitzables amb finalitats policials. En això consisteix la democràcia, on line i off line.

Com planteja l'informe de les Nacions Unides, l'encriptació i l'anonimat proporcionen la privadesa i la seguretat necessàries per a l'exercici del dret a la llibertat d'expressió en l'era digital, possibilitant així l'exercici de drets econòmics, el dret d'associació i manifestació, el desenvolupament de l'Estat de dret i el dret a la vida i a la integritat física. Són el prerequisit de la democràcia.

N'haurien de prendre nota els de la llei mordassa, però també els que fan bandera dels drets humans: sense tecnologies respectuoses amb la privadesa, altres conquestes poden quedar en paper mullat.

Gemma Galdon és doctora en Polítiques Públiques.