Una biblioteca ratllada de vermell

"Creia que era una cosa més antiga”, li comenta la jove visitant al seu company. Està davant del plafó del llibre de Quim Monzó Uf, va dir ell sobre el qual, el 1978, el censor vol deixar constància d’algun problemet, no gaire greu, però: “En el aspecto moral hay alguna libertad pero suavizada por una clara intención humorística”. I subratlla un fragment on una noia agafa amb la mà el penis del protagonista, que en descriu sensacions.

Si la noia, la real, segueix uns plafons més endavant, entre casos històrics i prou coneguts —El Mestre i Margarida, de Mikhaïl Bulgàkov, de 1928 (que només va aparèixer amb un 12% del contingut original, un cop eliminades referències a la policia secreta soviètica i al llenguatge “groller” de la protagonista), L’Ulisses, de James Joyce (“obscena, pornogràfica i ofensiva contra l’Església”, segons un censor del servei postal dels EUA) o L’amant de Lady Chatterley, de D. H. Lawrence, (prohibida a Anglaterra i als EUA, on es va publicar 30 anys més tard sencera però després d’un llarguíssim judici amb més de 60 testimonis)—, hi veurà els problemes que tenen llibres encara avui, i en països ben democràtics. Per exemple, els que fins ara mateix es troba la saga Harry Potter als EUA (l’obra més prohibida a l’ensenyament i amb litigis oberts; als Emirats Àrabs no es pot avui editar perquè “incita a la bruixeria”). O Les mil i una nits no fa ni cinc anys a Egipte, on, després d’haver-se aixecat la prohibició de publicació que patia als anys vuitanta, un grup d’advocats del Caire va denunciar el llibre per uns jocs eròtics que s’hi esmenten. Parlant de jocs: Els jocs de la fam (2008), de Suzanne Collins, prohibida als EUA perquè era “sexualment explícita, inadequada per a un cert grup d’edat, i per la violència”. A Tailàndia, la tercera entrega cinematogràfica de la saga llibresca, estrenada arreu l’any passat, no es pot veure perquè els protagonistes mostren tres dits d’una mà, gest que fan servir avui els moviments populars contra el règim...

La noia real era al Born Centre Cultural veient l’exposició Vermell de censura, que és una de les potes del pack Setmana del Llibre Prohibit, que inclourà, entre d’altres, dues taules rodones: Censura versus Llibertat, avui, amb l’escriptora i exdirectora del setmanari Canigó, Isabel-Clara Simó, i el catedràtic de filologia catalana Albert Rossich, entre d’altres; i Nihil obstat: Biblioteques i llibre prohibit, el dijous 11, amb la directora de la Biblioteca de Catalunya, Eugènia Serra.

“Entre capítulo y capítulo el autor intercala textos marxistas que dejan entender que el comunismo es la solución frente a los males que denuncian en la novela. También abundan las conductas inmorales y un lenguaje escesivamente realista”, denuncia el 1972 el censor de De mica en mica s’omple la pica, l’obra de Jaume Fuster. Un altre Fuster, en aquest cas el valencià Joan, va veure com es denegava la reedició el 1965 del seu mític assaig Nosaltres, els valencians, obra que, segons el censor, “está escrita en catalán y no en valenciano, por lo que no puede entusiasmar demasiado a los valencianos auténticos”, que “se inventan lo de Países Catalanes para dar más importancia numérica al problema catalán”, es veu a l’exposició.

L’estrella, però, serà la Fira del Llibre Prohibit, que, amb la participació de 18 llibreries, oferirà aquest diumenge a la plaça Comercial del Born la possibilitat d’adquirir els 28 títols que conformen el gros de la mostra, així com unes 25 obres més que l’organització cultural sense ànim de lucre Can Toni de les Eugues (creadors de la Fira del Llibre Prohibit de Llagostera, que enguany arriba la segona edició). “Tota obra retallada o modificada ha estat prohibida”, manté com a tesi Montse Vila, bibliotecària, membre de Can Toni de les Eugues i comissària de la mostra, que sua tinta per anar estudiant aquesta trista realitat de la qual “ni a Espanya ni al continent ni als EUA hi ha llistes de res; malauradament, és un fenomen inacabable i viu que, paradoxes de la vida, acaba essent un repàs a algunes de les millors obres de la literatura universal de tots els temps”, apunta Vila.

Ho podran comprovar fins i tot els més petits que el cap de setmana escoltin al Born contes... censurats: Els viatges de Gulliver, retallat (entre d’altres llocs a Espanya), no va poder publicar-se sencer fins 10 anys més tard, el 1736, perquè els censors hi van veure que tractava la corrupció política i les injustícies de la colonització; la ja endolcida pels germans Grimm sobre la de Charles Perrault La caputxeta vermella (durant la Guerra Civil, blava, el color de Falange, a l’Espanya “Nacional” i no “feixista”, com escriví —i la censura féu canviar— Montserrat Roig a Ramona, adéu) ha estat prohibida a dos districtes de Califòrnia perquè al cistellet la nena duia a la seva àvia una ampolla de vi...

La voluntat omnívora de l’oferta fa que el dissabte la censura s’abordi des del teatre, amb una representació de L’editto Bulgaro (sobre el veto que Silvio Berlusconi va imposar el 2002 a la RAI de l’humorista Daniele Luttazzi i que encara dura). O fins i tot en la música: el diumenge 7, amb les veus de Gemma Humet i Rubèn Fernàndez, sonaran Lili Marleen (Goebbels va voler censurar-la per malenconiosa el 1939), el La, la, la (el franquisme va impedir el 1968 que Joan Manuel Serrat la cantés en català a Eurovisió) o Ding Dong! The witch is dead, limitada fa dos anys a només set segons a la BBC anglesa: el tema d’El màgic d’Oz es va convertir en el més escoltat del país arran de la mort de Margaret Thatcher: la tele pública no volia ofendre els familiars de la Dama de Ferro... La censura és cruelment ben capriciosa.