“El secret d’aquest Barça és el seu ego col·lectiu”

A Xavi Pascual li agradaria que el Barcelona que acaba d'aixecar la seva novena Copa d’Europa, s’assemblés al Dream Team per un sol motiu: aquell equip de Valero Rivera va conquerir cinc corones de manera consecutiva, del 1996 al 2000. Fins aquí. “No és un referent, perquè nosaltres hem de construir el nostre propi camí. L'handbol no és el mateix, ha canviat tot, els rivals, la competició, tot. Repetir allò és impossible”, confessa exhaust però exultant l'entrenador blaugrana, mentre aguanta amb el capità l'equip, Víctor Tomás, l'enorme trofeu de la Final Four de Colònia.

Pasqui ho ha estat gairebé tot en el club. Va jugar de porter des del 1987 fins al 2001 i va coincidir precisament amb la primera eclosió de l'equip de Valero que va obrir el compte dels títols en la Copa d’Europa el 1991. El 2005 va passar a ser l'entrenador dels porters i, successivament, coordinador dels equips base, segon entrenador i màxim responsable tècnic, càrrec en què va rellevar Manolo Cadena el 2009.

El Barcelona ho ha guanyat tot aquesta temporada, els sis títols pels quals ha competit. Només n’hi queda un pel cum laude, la Copa del Rei que es disputa el cap de setmana vinent a Gijón. Està en disposició de repetir una de les gestes del Dream Team, que va fer el ple amb set títols el 2000. “Per descomptat que tenim aquella aspiració, però no hi pensem. Volem guanyar la Copa al marge que hàgim guanyat la Champions. Una altra cosa és que puguem, perquè tenim moltes baixes. Lazarov i Rutenka estan lesionats i no podem utilitzar jugadors del segon equip. Intentarem recuperar-ne algun. El que ha fet molt bé aquest equip és adaptar-se a totes les circumstàncies”.

Les adversitats també hi van ser en les dues Final Four anteriors. Fa dos anys, el Barça va caure en la pròrroga de la final contra l’Hamburg; l'any passat, en la semifinal, que tenia gairebé en la butxaca, contra el Flensburg. “L'adversitat fa la gent més forta. I en la final de fa dos anys, per mi, l'èxit de l'equip va ser brutal, malgrat la derrota”. Pasqui és rotund: “El secret d'aquest equip és el seu ego col·lectiu. Aquests jugadors són conscients que arriben a l'equip per guanyar títols i per a això han d'adaptar-se al funcionament del grup, dins i fora del camp. Més que humilitat, en aquest grup tots han d'entendre que l'equip sempre està per sobre de qualsevol dels components en qualsevol situació”.

Cada jugador va tenir la seva motivació particular. Sigurdsson va aconseguir el seu primer títol europeu en la seva cinquena final amb quatre equips diferents. Per Víctor Tomás va ser el tercer, però el primer en què va rebre el trofeu en la seva condició de capità. Lazarov es va estrenar. Per Rutenka va ser el sisè, cosa que el situa a un pas dels més guardonats de la història, els blaugrana O'Callaghan, Barrufet i Xepkin. Per Morros va ser el primer de blaugrana després d'haver-lo guanyat dues vegades amb el Ciudad Real. Per Karabatic, finalment, va ser el tercer, després dels que va alçar amb el Montpeller i el Kiel. L'estrella de l'handbol mundial deixarà l'equip per fitxar pel PSG.

“Niko ha demostrat el millor de si mateix aquí. És qui és pels companys que té i els seus companys tenen la sort de comptar amb ell”, conclou Pascual. L'entrenador reivindica jugadors menys mediàtics: “Gurbindo ha completat una grandíssima final, igual que els centrals (Sarmiento i Entrerríos), Jesper (Noddesbo) i Viran (Morros). Passen més desapercebuts, però són importantíssims. Sumes tot això i és el que dóna equilibri a l'equip”.