Un primavera femení

El model funciona i el públic es renova. Dues conclusions destacades de la quinzena edició del Primavera Sound, que ha tancat les portes amb un nivell similar d'assistència –unes 175.000 visites– i s'ha comprovat que italians i alemanys se sumen a anglesos, irlandesos i francesos al capdavant dels estrangers que freqüenten més el festival. Però el més significatiu és que el Primavera és ja un esdeveniment, això que els publicistes anomenen amb pompa "evento". Per això radiografiar el públic mitjançant tòpics que al·ludeixen a ulleres i barbes és un gest de ceguesa restrictiva que no explica la incorporació d'assistents que ni saben ni necessiten saber qui va ser Nick Drake. És un risc, ja que el públic que arriba pot marxar sense cap motiu predictible, però ser un esdeveniment és una condició perquè, com va indicar Alfonso Lanza, un dels directors del certamen, la societat admeti un fet: "Aquest any ens hem sentit molt reconeguts i hem rebut molt afecte per part de tots". Sí, el Primavera ja és una part del país i de Barcelona, ciutat a la qual va implicant en més i més actes que transcendeixen del mateix Fòrum, i s'estenen fins i tot pels barris menys turístics.

Si considerem que un festival no és com l'Ikea, on només hi ha un recorregut possible, caldria assenyalar que aquest ha estat un Primavera molt femení. Patti Smith va estar esplèndida perquè va evidenciar que envellir no implica necessàriament rebaixar el to de les idees, de les paraules o de la música. Si escau, fer-se gran l'ha situat en el mateix punt ideològic i artístic que a la seva joventut, però amb més experiència. A l'actual dictadura de la turgència, unes arrugues han estat més llises que per exemple l'actuació de The Black Keys, candidats a decepció més gran del cartell amb permís de The Strokes, en veure's cansats de si mateixos i incapaços de transmetre poca cosa més que avorriment. Seguint amb dones, les mateixes Sleater-Kinney van passar la mà per la cara a moltes bandes, incapaces d'entonar amb la fúria i convicció de Corin Tucker, la reina de l'udol melòdic. En un altre àmbit, Tori Amos també va imposar la seva veu i personalitat sinuosa en la seva estrena a Espanya. De la mateixa manera Antony, una frontissa entre dos mons, va sorprendre en silenciar una multitud que va seguir embadalida la seva exquisida actuació orquestral. Va ser increïble. Ah, i han estat les dones les que més mostra d'activisme ideològic han evidenciat, des de Christina Rosenvinge que va felicitar pels resultats electorals –entre ells només Howe Gelb va fer esment al tema– a Kathleen Hanna (The Julie Ruin) quan va desitjar una revolució feminista. I cap d'aquestes anava vestida d'antisistema, sinó majoritàriament amb vestits i talons. Un altre tòpic que cau.

Però va haver-hi més triomfadors, com José Gonzalez i les seves hipnòtiques lletanies laiques o la delicada i subtil seducció de Damien Rice; els recargolaments de Panda Bear i alt.J, la solidesa d'Interpol o el candor de Belle And Sebastian, una banda que jugava a casa. Un cas apart és el de The Replacements. Si una banda és objecte d'un documental com Color Me Obsessed en el qual no sona música, ni hi ha metratge d'arxiu, ni fotos d'època, ni apareixen els protagonistes, és que el grup té alguna cosa. El seu concert va ser la prova d'això i de pas va demostrar que no tots els retorns són innecessaris, fruit de no tenir on caure mort o trobar a faltar les entrevistes. Sí, molts fan pena, però cal aparcar la lògica quadrada. Per cert, el hip-hop, que cada any ofereix uns quants concerts d'interès, ha deixat de banda aquells ritmes quadrats per anar-se'n a l'altra punta. Els quatre concerts del gènere van ser destacats, des de Run The Jewells a Shabbaz Palaces o Tyler The Creator passant pel gamberrisme de barri anglès, excitant i insolent de Sleaford Mods. I no oblidem la carta africana de The Ambasadeurs, Tony Allen o Mdou Moctar. Música negra de llibre, l'origen de tot. A tot això, el Primavera Pro ens va parlar del futur de la indústria i ens va explicar que a Groningen hi ha un alcalde de nit que intervé entre les sales i els veïns. La civilitat fa molta enveja.