The Strokes, el llaç flàccid del Primavera Sound

Amb un mediocre concert de The Strokes i una recuperació de la memòria electrònica de la mà d'Underworld, va concloure l'activitat dels escenaris centrals del Primavera Sound 2015, que en el seu comiat va anunciar que la propera edició tindrà lloc entre l'1 i el 4 de juny de l'any vinent. Abans d'aquestes actuacions Alberto Guijarro i Alfonso Lanza, dos dels directors del certamen, van mostrar la seva satisfacció sobre la marxa de l'edició que aquesta matinada s'ha acomiadat del seu públic i ha manifestat que durant els quatre dies d'activitat al recinte del Fòrum ha rebut al voltant de 175.000 visites, la qual cosa deixa les xifres en uns nivells similars als de l'any anterior i segons l'organització en els termes numèrics que fan habitable i còmode el recinte.

Certament s'ha de reconèixer que no s'han produït grans aglomeracions i problemes de mobilitat al Fòrum i només en els grans concerts dels dos escenaris principals, situats en una esplanada simplement enorme, s'han viscut les naturals estretors pròpies dels grans concerts. Va ser per exemple el cas viscut amb The Strokes, l'actuació del qual va ser seguida per una veritable multitud que va haver de posar bastant de la seva part per passar-s'ho bé. I és que la banda novaiorquesa va semblar avorrida d'ella mateixa i va protagonitzar un concert sense emoció, escassament contagiós i sempre descansant en cançons majoritàriament antigues, la qual cosa evidencia que es tracta d'un grup que amb prou feines una dècada ja té més passat que, aparentment, futur. Amb un so bastant qüestionable, la banda no va mantenir la tensió de manera estable, si és que n'hi va arribar a haver, la seva actuació va viatjar entre les puntes dels seus grans hits. D'aquesta manera, només al final, amb la concatenació de peces com Reptilia, Last Nite, o Take It Or Leave It es va mantenir una temperatura emocional constant, amb el públic abandonat al somriure i al ball.

La passada als bisos va ser tan desangelada que ningú, o gairebé ningú, s'ha d'entendre que en una multitud mai es pot dir ningú, els va sol·licitar. Però van arribar, és clar, i van sonar The Modern Age, Under Cover Of Darkness, Hard To Explain i la final New York City Cops. El grup va marxar de l'escenari i només una minoria entre la massa es va queixar. El concert, de 19 temes, havia durat quinze minuts menys del previst i en cap moment va semblar que estigués a punt de ser una actuació memorable. És possible que d'aquí a 15 anys, una reunificació de The Strokes per tocar el seu primer disc encaixi al Primavera. En aquesta edició el grup, amb un Julian Casablancas cada vegada més limitat en el seu registre vocal, ha passat com a propietari d'un grapat de cançons afortunades i poca cosa més.

Però la sort que tenen els grups de rock és que aquest gènere mai passa de moda, i les seves peces, o almenys les millors, poden mantenir el sentit malgrat el pas del temps. Això no passa tant amb l'electrònica, que malgrat no viure un remolí de renovació, sona immediatament antiga quan el calendari passa pàgines. És el cas del concert d'Underworld, que celebrava el vintè aniversari de “dubnobasswithmyheadman”, el seu disc més celebrat, el van recuperar íntegrament. El so va ser gairebé perfecte, no tant en el camp visual, francament poc treballat i gens original, però el que va quedar més en evidència és que el so del duo britànic sona antic, reiteratiu i una mica passat de moda, particularment en les peces més ballables, amb aquell toc de house pesat propi d'un bombo a negres. Però en fi, com que ja era tard i es tractava d'apurar les últimes hores de festival, el públic, un públic sempre atent, educat i cortès, va decidir que no era qüestió de buscar cinc peus al gat i es va abandonar al ball mentre els temes interpretats ho permetien. I va ser un espectacle, no tant l'escenari com l'enorme esplanada convertida per moments en una pista de ball.

I parlant de ball, la jornada, artísticament la més fluixa del festival, va tenir els seus instants per al record, i no només pels culés que van seguir la final de Copa en una pantalla gegant situada en una de les zones de restauració. Salif Keita amb Les Ambassadeurs van fer ballar tothom amb la seva proposta de renovació de la música africana que malgrat tot no l'allunya de les seves arrels. Això sí que era hipnòtic, un grapat d'instruments sonant en bucles amb una guitarra que repuntava les cançons, presidides per la veu de Kerita. De la mateixa manera que el duo Sleaford Mods va oferir un concert de hip-hop descarat i anglès perfecte. Eren dos, un recitava i insultava furiós i l'altre tocava un botonet que disparava les bases, no feia res més a escena. Aquelles bases, electro brut, regust punk, acompanyaven la feridora veu del recitador, el to irritat del qual evocava Mark E Smith (The Fall).

Per la seva banda, els alemanys Einstürzende Neubauten van protagonitzar un concert fantàstic, que va mantenir un temps retingut amb marcat registre industrial i un Blixa Bargeld molt en forma com a líder i vocalista. Realment van impressionar. En l'àmbit local va destacar Joan Miquel Oliver, líder dels desapareguts Antònia Font, amb el seu pop plusquamperfet, malenconiós i alhora esquiu, mentre que Mourn, el grup barceloní que ha estat editat als Estats Units recentment, va demostrar que l'escenari no els anava gran malgrat la seva joventut (dues components, germanes, tenen 19 i 15 anys). Van ser alguns dels records que va deixar un dels trajectes dels diversos que ofereix un festival com el Primavera. L'any que ve més.