Creix la bretxa interna a Syriza per la negociació sobre el rescat

La possibilitat que Syriza, el partit que va guanyar per majoria les eleccions del 25 de gener a Grècia, es trenqui en dos si per aconseguir un acord amb els creditors ha de fer moltes concessions (és a dir, molts canvis sobre el programa electoral) és cada dia més clara: el 44% dels quadres del partit va proposar en l'últim comitè central, fa una setmana, una ruptura de la negociació amb els socis i l'impagament del deute, a més d'un pla B, amb mesures com la nacionalització de la banca i la imposició d'una taxa a la riquesa, cosa que a la pràctica suposaria la sortida del país de l'euro. La proposta va ser rebutjada per 95 vots contra 75, però mostra que les forces estan molt igualades entre la majoria governamental, més pragmàtica –o possibilista–, i l'ala radical.

Lluny de ser una gresca política interna, aquesta escissió pot tenir conseqüències per a la governabilitat: si el Parlament no aprova l'acord per l'oposició d'alguns diputats de Syriza (fins al 30% dels seus 149 escons, segons les estimacions), i encara que el Govern aconsegueixi el suport d'uns altres (To Potami, amb 17 escons, està disposat a donar suport a “qualsevol pacte”), el país pot quedar a la vora d'una nova convocatòria electoral, que segons les enquestes seria favorable a Syriza (36% dels vots).

Des dels primers senyals de rebel·lió a Syriza, al febrer, durant la negociació de la pròrroga del segon rescat –que expira d'aquí a un mes–, les diferències han anat a més, i a menys la capacitat del primer ministre, Alexis Tsipras, de controlar l'òrgan central. Els radicals tenen figures de pes, ben situades: acadèmics com Kostas Lapavitsas o Stathis Kuvelakis; europarlamentaris amb tirada; l'hiperinfluent ministre de Reconstrucció Productiva, Panayotis Lafazanis, o la presidenta del Parlament, Zoí Konstandopulu, que en el comitè central va proposar la suspensió durant un any del pagament del deute, d'acord amb les primeres conclusions del comitè d'auditoria. L'antic cap de l'equip econòmic de Syriza, el marxista Iannis Miliós, ha instat també a la ruptura.

Un cartell a l'entrada del ministeri que dirigeix Lafazanis, líder de la Plataforma d'Esquerra –nucli dur ideològic del partit–, recorda que no valen concessions. “Ni un pas enrere. No ens deixem fer xantatge”, diu el pòster, que no està col·locat al local sindical, ni a la cafeteria, sinó a la recepció. Sis pisos més amunt, Kostas Kassimis, assessor del ministre i militant de Plataforma d'Esquerra, assegura que no donaran suport a cap acord que imposi “mesures neoliberals”.

“No m'agrada això de les línies vermelles, prefereixo dir-ho d'una altra manera: qualsevol acord ha de respectar el programa electoral del partit, perquè si no és així suposarà un pas enrere per al país”, afegeix Kassimis. “La ruptura amb els socis no és un objectiu; el ‘Grexit’ és una arma en mans del Govern. Hem de fer servir totes les cartes que tenim, però sóc optimista i tinc confiança en el Govern i en el partit”.

A la seu de l'antiga televisió pública, a la periodista Fuli Zabitsanu, militant de la Plataforma de Lafazanis, no li tremola el pols en analitzar la situació: “Qualsevol cosa és possible, un acord o un impasse encara més gran. Personalment, en aquestes circumstàncies, defenso la ruptura amb els creditors, encara que això suposi la sortida de l'euro”. Zabitsanu ha acudit el primer dia dels 20 hàbils per demanar la readmissió a la nova ERT, una de les promeses electorals que ha tirat endavant el Govern, encara que amb retard. I si s'ha de jutjar per les assemblees d'antics treballadors, a Syriza se li pot obrir un altre front pels sindicats gremials, que insisteixen, davant les demandes dels socis, a mantenir les seves garanties laborals.

Les diferències a Syriza són conegudes des que la formació va començar a caminar, però es van fer més evidents en el moment de la seva constitució com a partit, el 2013 (fins llavors era una coalició de grups d'esquerra). El gir al centre després del bon resultat electoral del 2012, amb la incorporació de dirigents d'altres partits –del Pasok, com l'actual alcalde de Sanitat; independents i fins i tot algun fitxatge de Grecs Independents, com Rachel Makrí–, ja no va agradar gaire als ‘purs’.

Però no és el mateix les diferències entre faccions i una hipotètica ruptura. “Syriza no es trencarà; els agrada massa el poder i ara que l'han aconseguit no el deixaran anar, sigui com sigui l'acord que es firmi, si se signa”, adverteix el periodista Nikos Konstandaras, director del diari conservador Ekathimerini. Pel funcionari Kostas Kesanopulos, “votant d'esquerra, sense adscripció”, el risc més elevat d'una ruptura –a Syriza i/o amb els socis– és “el gran buit polític, una temptació per al populisme. El fet que l'oposició estigui enfonsada és alhora un punt a favor de Syriza i un tremend forat negre: si hi ha noves eleccions, les guanyarà Syriza. Però si no, ho farà el populisme”.