“Quan vaig aparèixer, els pianistes no estaven de moda en el món del pop”

Que Tori Amos (Carolina del Nord, 1963), per a la recent reedició de Little earthquakes rescati la presa que va gravar de Smells like teen spirit de Nirvana no és ni una casualitat ni un disbarat. Va néixer i va créixer al mateix temps que ho feia el grunge. De fet, en la nota que ha escrit Noah Michelson per a la nova revisió d'Under the pink accentua que en contraprestació ella va establir cànons de nou ordre en el pop, llavors dominat completament per la testosterona.

Tori Amos és contemporània de Nevermind, present en aquella cruïlla de camins en què ànimes caritatives però sense rumb –i una infància, diguem-ne, complexa– s'uneixen en algun punt del mapa. Amb un final predeterminat, com si fos un anunci a viva veu; és la crida de la selva. "Quan jo vaig aparèixer els pianistes en l'univers del pop no estaven de moda, era una cosa que pertanyia a una altra era, bàsicament hi havia guitarres. I la idea era adaptar aquest model al del piano, i conscient d'aquesta dificultat, sabia que tenia or a les mans. Era complicat que algú associés el piano a formes més comercials, a principis dels vuitanta estava mort, però com que aquest va ser el naixement de la tecnologia musical com a tal es va acceptar que hi hagués nous reptes disposats i preparats per ser exposats".

"En aquest sentit, amb aquesta perspectiva, lluitant contra normes molt establertes, em vaig atrevir amb cançons com Smells like teen spirit o per exemple Angie, de The Rolling Stones, o Thank you de Led Zeppelin, i me'n vaig sortir. Sabia que era arriscat, però, tot i això, jo fugia d'estar d'acord amb aquella situació. Tom Waits va fer una cosa semblat als setanta, i és d'agrair". Aquest atreviment la va portar a aliar-se amb PJ Harvey i Björk per a una portada de la revista Q que els va fer més bé que mal. La reivindicació del poder femení adoptant criteris gens temorosos, amb aquella bis alternativa es van llançar a una piscina amb escassetat d'aigua per a elles, encara que n'hi havia prou per treure el cap si et movies amb habilitat.

Per això el trencaclosques de Little earthquakes va ser tan determinant. Que agafi lluentor una altra vegada té a veure, clarament, amb el valor d'aquest engranatge musical inusual. "Sempre he viscut amb la sana obsessió de descobrir, d'explorar, i l'inici d'aquest projecte de remasterització va ser per recopilar totes les cares B i ajuntar-les, i després vam decidir que seria una bona idea transformar-ne subtilment una part en el que vaig treballar anteriorment. A més, mai no m'ha agradat comparar els meus discos, ja que cadascun reflecteix un estat, una època vital concreta... és com una pintura, són expressions diferents, cadascuna amb un matís". Tori Amos és una inconformista contumaç, li agrada jugar a la distracció, tant si parla de sexe com de religió (hi ha unes línies que de vegades traspassa i unes altres en què es queda a les portes), o per com planteja discos en el sentit més conceptual de la paraula.

A Scarlet's walk, amb l'11-S com a teló de fons, va treure a passejar el seu jo viatger per explicar veritats adolorides. En canvi, amb American doll posse va creuar el llindar que marcaven cinc dones diferents i magnètiques que va construir a imatge i semblança seva (curiosament i en to oposat a l'hora del seu disc de versions Strange little girls va preferir redibuixar composicions amansides per homes). I plantejat com el repte més important de la seva carrera zigzaguejant, de bracet de Deutche Gramophon va culminar Night of hunters, una lliçó magistral de música clàssica. "Deutsche Gramophon se'm va acostar i em va proposar engegar aquest projecte, amb la música clàssica com a objectiu. Al començament em feia por, em causava respecte, l'aposta era arriscada. Però vaig acceptar sense pensar-m'ho gaire. Per començar, havia d'escoltar grans mestres del gènere, em vaig iniciar amb Mozart, i tocava analitzar molts altres compositors per reconstruir les seves partitures. Mai no havia estat interessada a indagar tan en profunditat la música clàssica, si bé alguna vegada havia fet alguna aproximació, ja fos per curiositat o per la meva pròpia formació com a pianista i arranjadora”.

Una vegada aprovada aquesta matèria, li va venir de gust tornar a l'origen, pujar al tren del pop que tenia abandonat per voluntat pròpia. A Unrepentant geraldine suggereix una col·lecció oberta al lluïment, sense ànim de lucre, relaxada, perquè té la certesa que ja ningú no la jutja, i això la tranquil·litza. "No vaig pensar gaire com volia que fos aquest disc, fa dos anys ni m'ho imaginava, l'única cosa certa és que pretenia una cosa més orgànica, sincera, una obra contemporània". Trouble's lament ja és un favorit indiscutible, a l'altura de Silent all these years (la cançó més sol·licitada en els directes) i Cornflake girl, l'escrit més conegut. The power of orange knickers, un tema que va cantar a mitges amb Damien Rice fa deu anys podria sonar en la seva actuació exclusiva al Primavera Sound (l'única vegada que va ser a Espanya va ser el 1994 a Sevilla per filmar un vídeo), i ara tots dos coincideixen en el marc del festival. L'únic dubte és si l'experiència els va satisfer a tots dos. Que ella no s'esplaï sobre aquesta qüestió és sospitós. Això sí, ho dissimula d'allò més bé. El seu somriure amable ho maquilla tot. És a dir, que Tori Amos és una encantadora de serps. Abans i ara.