Els nens impredictibles

Les comèdies que la productora britànica Ealing va fabricar des del final de la II Guerra Mundial fins a mitjan anys 50 es caracteritzaven per una saludable combinació de cinema popular i reflexió sobre la seva societat que, a partir d'unes situacions insòlites i d'un humor entre l'amabilitat i la blancor, podien arribar a ser molt incisius una negror atroç. Potser la comparació resulta excessivament lloable per a El nostre últim estiu a Escòcia, un debut tardà en el llargmetratge dels veterans guionistes i realitzadors televisius de comèdia Andy Hamilton i Guy Jenkin, però tampoc sembla rocambolesc fixar la línia de flotació de la pel·lícula en aquests efervescents relats corals, com Pasaporte para Pimlico, que presentaven protagonistes de totes les edats en un vigorós cinema per a tots els públics.

Amb un paper essencial per als nens i una feina esplèndida en la direcció de les interpretacions, Hamilton i Jenkin apliquen la seva experiència en la gestió dels temps de la comèdia, tant en la rèplica i en la contrarèplica com en el muntatge i la posada en escena, perquè les accions i les frases de les criatures no resultin mai recitades ni falsament brillants, i sí simpàtiques i impredictibles de debò. El film millora en els moments més esbojarrats, i és una mica més rutinari quan recorre al to dramàtic. Tot i això, la pel·lícula es gaudeix de cap a peus, i sense forçar el sentimentalisme en el desenllaç.