La final de Zubizarreta

Tot i que se sap que tota la seva família, tant per part seva com de la seva esposa Ane, té previst acudir al Camp Nou, es desconeix si Zubizarreta veurà la final de Copa a la graderia, a casa o en un bar. Té on triar, fins i tot pot ser que el Barça, l'Athletic o la Federació el convidin a la llotja, ni que sigui per pudor i respecte al seu currículum: va ser el futbolista més internacional (126 partits) fins a l'arribada de Casillas, va defensar amb honor la porteria de San Mamés i del Camp Nou i ha estat, des del seu lloc de director esportiu, l'ideòleg dels dos clubs, decisiu en els fitxatges dels tècnics Valverde i Luis Enrique.

Així les coses, pot ser que el millor lloc per a Zubizarreta sigui enmig de les banquetes. Tanmateix, també és possible que per ser un home de futbol –sense padrins ni clan–, ningú el convidi i s'hagi de buscar la vida per no quedar en fora de joc, víctima de la seva solitud, menystingut pels poders fàctics que el consideren una ventafocs, caricaturitzat, un ningú, sense raó social. Gent de poca memòria.

Pot ser que ningú el convidi i s'hagi de buscar la vida per no quedar en fora de joc, víctima de la seva solitud

Zubizarreta va promocionar Valverde i va ser capital per a la modernització de l'Athletic i Lezama de la mateixa manera que el seu testimoni és decisiu per entendre la història moderna del Barça. Ha estat una relació tempestuosa, de desgast emocional, d'ençà que com a porter va ser contractat contra la seva voluntat i va ser rebut amb una pancarta en contra al fons sud del Camp Nou. Vencedor a Wembley, es va convertir en el cap de turc d'Atenes per defensar el vestidor, un màrtir de la causa de Cruyff després d'ocupar el marc d'"Urruti t’estimo".

Ja de tornada al Camp Nou, llavors com a director esportiu, va ser víctima de Bartomeu, després de quedar-se sense el seu valedor Guardiola i ser menystingut per Rosell. Zubizarreta va exercir de cap de recursos humans quan es va acomiadar treballadors com Emili Ricart, Chema Corbella i Quique Costas; de secretari tècnic en el moment de nomenar un entrenador com Tito; de personatge de club el dia que li van col·locar Martino; o de sac de tots els cops: de la sanció de la FIFA, del cas Neymar, dels mals del Barça B, dels fitxatges fallits i del conflicte entre Messi i Luis Enrique.

La tírria a Zubizarreta va ser tanta que es va arribar a sospitar que el Barça funcionava com un rellotge d'ençà que Bartomeu el va acomiadar. No és un personatge de tracte fàcil, pot ser que li falti autocrítica –defensa la imperfecció– i mai va donar una notícia pel bé del club, una circumstància que dificulta la seva defensa i facilita la pèrdua d'amics, de manera que el seu llegat és l'equip, i aquí és on la seva obra provoca admiració perquè el Barça aspira a guanyar la Copa i la Champions després de la Lliga.

Pot ser el pecat de Zubi va ser posar de manifest les contradiccions i els personalismes que mouen el Barça

Cal comprendre molt bé el Barça, la seva idea del futbol, per tenir el valor de prescindir de Pinto, l'amic de Messi, i fitxar Bravo i Ter Stegen, excel·lents successors de Valdés; per contractar Mathieu, capaç de seguir el rastre com a central i lateral d'Abidal; per apostar per Vermaelen, perquè dóna sortida a la pilota com a bon ajaccied; per incorporar Rakitic com a volant sacrificat a favor d'Alves i Messi i descartar Kroos perquè es confia en Sergi Roberto i Samper, l'essència dels mitjans de La Masia; per apostar per Suárez amb la intenció d'agitar i no complaure Messi, i per triar d'entrenador Luis Enrique.

Malgrat no tenir la complicitat de Cruyff –que el va fer fora–, ni de Guardiola –se'n va anar–, ni de Bartomeu –el va esborrar–, ni de Tito –es va morir com el president Uría–, Zubizarreta ha estat tan respectuós amb la idea de joc i la seva evolució a partir de Guardiola que va merèixer el record i elogi de Xavi. El Barça aspira un altre cop al triplet també per la transició liderada per Zubi. Mereix, per tant, un lloc d'honor al Camp Nou. I si se li pregunta amb qui va, respondrà: “Vull que guanyin els meus”. Potser el pecat de Zubi va ser posar de manifest les contradiccions i els personalismes que mouen el FC Barcelona.