El desencís d’un burgès de Barcelona

“Li estic agafant gust a això de ser alcalde”, va dir fa mesos Xavier Trias en un missatge inequívoc que volia revalidar el seu mandat i que els seus eventuals delfins haurien d'esperar. Afable, educat i amb gest de l'avi perfecte, amb ulleres de pasta de color taronja per donar un toc de modernitat, Trias no ha aconseguit al final retenir l'alcaldia ni seduir els barcelonins, que, després del parèntesi de l'últim mandat, han tornat a oferir a l'esquerra el Consistori que havia governat durant 32 anys. CiU va guanyar la joia de la corona el 2011 i aquest diumenge va entomar desolada la pèrdua. Amb un discurs impecable, Trias, sense cap circumloqui i sense embuts, va encaixar la derrota amb elegància i va felicitar Ada Colau en un discurs amb cert to de comiat.

Fill d'un industrial farmacèutic i nascut el 1946 a la Rambla de Catalunya, en una de les illes més selectes de Barcelona –l’anomenat Quadrat d’Or perquè allà van competir els arquitectes Gaudí, Puig i Cadafalch, i Domènech i Muntaner per la bellesa dels seus edificis–, Trias no ha revalidat l'alcaldia en la qual es van estavellar nacionalistes tan il·lustres com Miquel Roca i deixa descol·locat el procés sobiranista que lidera Artur Mas. Metge cirurgià, amb l'especialitat de pediatria, que va completar la seva formació a Gènova i Berna a les acaballes del franquisme, Trias ha estat lleial a Mas ignorant les crítiques que l’acusaven de comportar-se com el banc de la Generalitat de la mateixa manera que ha estat fidel a CiU des que Jordi Pujol el va fitxar el 1981. L'expresident li va encarregar llavors impulsar el model sanitari català. Va ser nomenat el 1992 conseller del ram; el 1996, portaveu del Govern; el 2000, la veu nacionalista al Congrés, i des del 2003, la de CiU a Barcelona.

Admirador de l'obra de Pasqual Maragall i malgrat que es defineix socialdemòcrata, aquest home arquetip del burgès de Barcelona ha viscut de gestionar les rendes del PSC –ha assumit la idea de celebrar els Jocs Olímpics d’hivern– i de marcar el seu mandat amb brotxades de liberalisme a favor de l'empresa privada. Va donar prioritat a mantenir els comptes sanejats que va heretar i va impulsar obres tan poc urgents i poc sensibles amb la greu crisi social com la reforma dels passejos més luxosos de Barcelona, el passeig de Gràcia i la Diagonal, o la transformació de l'encant del Port Vell en un port per a grans iots de luxe. “O ens ho quedem nosaltres o s’ho endú Montecarlo”, sosté després de privatitzar, per exemple, la gestió dels aparcaments públics.

Casat amb Puri Arraut, també doctora, pare de quatre fills i avi de nou néts, Trias té prou sentit de l'humor per riure's de la seva incapacitat per pronunciar la r –l'estira i diu eeeeere– i va incorporar el pacte en el seu ADN. Va saber moure’s com una papallona per governar signant aliances amb el PP, PSC o ERC per sobreviure a la corda fluixa durant quatre anys. Aquesta vegada no ho aconseguirà i almenys ahir a la nit va assumir que lideraria una oposició constructiva. Amant de la bicicleta i de l'esquí i soci del Barça, té com a bon convergent de pota negra una casa a la idíl·lica Viladrau, al Montseny, i passa els estius a Menorca.

Ferm defensor ara del procés independentista, Trias no perd gairebé mai les formes. Potser per això va sorprendre que al juliol instés Jordi Pujol a esfumar-se i desaparèixer després que es descobrís el seu frau fiscal i que dijous acusés Ada Colau d’“emmerdar-ho tot”. No va ser gratuït que perdés el seu tarannà de gentleman perquè potser va pressentir sense equivocar-se que eren els principals obstacles que havia de salvar per fer el que tant li agradava i ja no podrà fer: ser alcalde.