L’Antàrtida també es fon

Des que el 1979 els primers satèl·lits artificials hi van fixar els ulls, l'Antàrtida mai va ser tan grossa. Segons la NASA, el desembre de 2013, el gel marí que envolta el continent antàrtic va aconseguir la seva màxima extensió. Tanmateix, també mai com ara, s'està fonent a un ritme tan accelerat. Per primera vegada des de la fi de l'última glaciació, l'Antàrtida perd més gel del que guanya. De nou, ja sigui en forma de canvi climàtic o deterioració de la capa d'ozó, l'acció humana està darrere.

La ciència té tan clar que l'Àrtic es desgela com que la Terra gira al voltant del Sol. Amb l'Antàrtida no hi ha el mateix consens científic. Per cada estudi sobre una glacera que s'esquerda, n'hi ha un altre que destaca l'acumulació de neu nova a l'altiplà antàrtic. I és que tot a l'Antàrtida és gran, també el debat científic. Amb una extensió de gairebé 28 vegades la d'Espanya, l'Antàrtida acumula entre el 80% i el 90% de l'aigua dolça que hi ha al planeta. L'altura mitjana de la capa de gel és d'uns 2.500 metres, encara que hi ha zones de gairebé 5.000. Si es fongués de sobte, el nivell del mar ascendiria desenes de metres.

Però l'Antàrtida no és tan uniforme i immutable com pot semblar a la distància. El canvi climàtic i la deterioració de la capa d'ozó estan afectant de forma diferent unes zones i unes altres del continent. Mentre en llocs de la costa oest, les glaceres que moren al Mar d'Amundsen s'estan aprimant, a l'est, el gel avança i s'eleva. Al començament de segle, el balanç net entre pèrdues i guanys tendia a ser zero, però en l'últim lustre l'equilibri s'està trencant a favor del desglaç en zones fins ara estables.

La zona estudiada perd 60.000 milions de tones de gel a l'any des de 2009

"Els canvis en l'elevació aquí estan sent molt sobtats", diu la investigadora de la Universitat de Bristol, Alba Martín-Español. Obstinada a estudiar la dinàmica de la capa de gel antàrtica, Martín-Español i els seus col·legues de la universitat britànica han trobat un nou lloc per on el gel s'està fonent. Al sud de la península antàrtica, una espècie d'apèndix que trenca la línia circular del continent, una desena de glaceres estan de retirada al llarg de 750 quilòmetres de costa. Encara que la zona es troba a la part occidental de l'Antàrtida, "era una de les més estables", afegeix la científica espanyola.

Amb les dades d'altimetria ofertes per una successió de satèl·lits des de començaments de segle, els investigadors van poder comprovar que l'elevació del gel d'aquesta zona es va mantenir estable fins a 2009, però des de llavors no ha deixat de reduir-se. Segons publiquen a Science aquesta setmana, la regió perd uns 60 quilòmetres cúbics de gel a l'any. En aigua líquida, serien uns 60 bilions de litres. Hi ha glaceres que s'han retirat fins a 30 metres en l'última dècada.

"Aquests canvis no es deuen a un augment de les temperatures, sinó a una alteració en la dinàmica de les glaceres", aclareix Martín-Español. Aquí, l'impacte de l'escalfament global encara que real és indirecte. No es tracta que la zona pateixi una pujada sobtada de la temperatura, sinó de l'assot de l'oceà. Bona part de l'àrea analitzada, davant del Mar de Bellingshausen, es troba sota el nivell del mar, retirat per la pressió de les glaceres. No obstant això, "els vents circumpolars s'estan accelerant, eleven els corrents submarins més càlids", recorda la investigadora espanyola. Aquesta aigua més calenta està fonent les glaceres per sota.

La pèrdua de gel és enorme, uns 60.000 milions de tones a l'any des de 2010. Però encara està lluny dels 110.000 milions anuals que perden les glaceres del Mar d'Amundsen. Si se'ls resten les gairebe 70 gigatonelades que guanya la zona occidental de l'Antàrtida, el balanç és d'una pèrdua neta de gel. I això que no hi ha dades globals de tot el continent, objectiu en el qual està embrancada Martín-Español i altres científics amb el projecte RATES.

Les xifres encara estan lluny del desglaç a l'Àrtic on, només Groenlàndia està perdent 243.000 milions de tones. Però el que preocupa més als científics no és la quantitat, sinó la tendència accelerada dels últims anys. És com si s'hagués aconseguit un punt crític en el qual el sistema antàrtic no aguantés més i s'hagués desestabilitzat.

El panorama encara podria ser pitjor. Encara que no està del tot clar perquè la part occidental de l'Antàrtida, la més gran de les dues, segueix acumulant gel nou. La mateixa circulació oceànica que afebleix les glaceres de l'oest, sembla protegir als de l'est. En la seva circulació d'oest a est, les aigües càlides es refreden i tornen a estrats inferiors de l'oceà.

Però la seva situació pot ser temporal. El març passat, experts alemanys en models climàtics, van mostrar com l'escalfament global estava portant més humitat a l'interior del continent antàrtic. Això fa que nevi més i la capa de gel s'elevi. Però té un efecte col·lateral: accelera el moviment de les glaceres cap a unes aigües cada vegada més càlides. La resta de la història ja se sap: a més desglaç, més elevació del nivell del mar.