L’hotel dels embolics

Un modern hotel de luxe amb la seva temptadora barreja de comoditat, oportunitat, intimitat i anonimat, és l'espai escollit per Damiano Michieletto per ambientar la seva versió de Così fan tutte, un dramma giocoso que sota la superfície d'un intercanvi frívol de parelles amaga una anàlisi lúcida de la fragilitat dels sentiments, un relat de creixement interior dels personatges, d'accés al coneixement, que s'efectua al preu, altíssim, de la pèrdua de la innocència i potser de la il·lusió.

Michieletto, que amb aquesta obra debutava al Liceu, no menysprea la comicitat, algun bon gag inclòs, però la seva tesi global apunta cap al drama, cap a la tragèdia interior. Els personatges juguen amb foc i acaben cremant-se. El final feliç, la marxa enrere, la tornada a les antigues parelles, l'"aquí no ha passat res", és impossible i tota la dramatúrgia està orientada en aquest sentit. Per aconseguir el seu propòsit el director, que respecta el nucli de l'argument però prescindeix de qualsevol versemblança o concordança entre text i escena, modifica substancialment el personatge del "vell filòsof" Don Alfonso i el converteix en un alcohòlic nihilista, amargat i cínic que es complau en la desgràcia dels altres. Una opció discutible però possible.

La producció, bella, àgil, estrenada a La Fenice veneciana el 2013, es presenta amb escenografia de Paolo Fantin i vestuari de Carla Teti.

Musicalment Così és orfebreria pura, especialment quan l'obra comença a deixar de ser un joc innocent i s'engega el joc de les ambigüitats i les paraules de molts talls, llavors Mozart mostra a través de la música l'evolució interior de cada personatge i l'enriqueix amb matisos molt subtils.

Amb més concertants que qualsevol altra òpera de Mozart, Così és difícil de quadrar. Josep Pons, des de la direcció musical ho va aconseguir força bé tractant-se d'una nit d'estrena. S'havia treballat molt i bé, però probablement l'encaix perfecte s'aconseguirà en les properes representacions. L'orquestra, amb delicades fustes, importantíssimes a Così, va estar bé sense aconseguir l'excel·lència.

En el camp vocal, l'estrena es va saldar amb un balanç global equilibrat, a bon nivell, sense cap estrèpit greu. Juliane Banse, debutant al teatre, va estar molt bé, segura, ponderada, en el dur paper de Fiordiligi, a Per pietà va saber trobar els accents de dolor intens i torbació que permeten entreveure que en el joc sinistre en el qual tots estan involucrats ella és el personatge que en sortirà més mal parat. Maite Beaumont va ser una bona Dorabella, la veu potser podria tenir una mica més de lluentor. El tenor madrileny Joel Prieto, va fer els honors a Ferrando cantant amb emissió clara, musicalitat, bella línia i perfecte estil mozartià. Joan Martín-Royo va estar molt bé en el personatge de Guglielmo però potser va faltar una mica més de rotunditat, de poder vocal. Sabina Puértolas va estar escènicament deliciosa en el personatge de Despina, molt més treballat escènicament de l'habitual en aquest muntatge, vocalment va estar bé encara que al concertant final semblava estar fatigat. Pietro Spagnoli es va implicar a fons en la reconversió dramàtica del personatge de Don Alfonso que se li proposava i va saber afegir accents de maldat a la seva part i convertir les seves intervencions en veritables dards enverinats.